Darrerament, s’ha insistit molt, tant des del vessant científic com des del governamental, en qüestionar l’eficàcia de les mascaretes en espais oberts i ha quedat en l’opinió pública el regust d’haver-la portat innecessàriament. L’obligació de dur-la en espais tancats també decaurà gradualment i, després de tant temps convivint-hi de forma obligada, aquest comiat es pot viure com a definitiu, com si, superada aquesta pandèmia, ja no servissin per a res.
En realitat, sempre continuaran sent molt necessàries. En la protecció davant dels virus –no sols dels coronavirus–, bacteris i fongs, permetent una respiració més temperada a l’hivern com a prevenció de constipats i de la grip, evitant l’exposició a grans concentracions d’al·lergògens (pòl·lens i espores) i, a més, filtrant part de la contaminació, que altrament tindria efectes molt perjudicials a llarg termini en la nostra salut.
Fins a l’aparició del coronavirus, aquesta protecció, tret dels professionals sanitaris, era aliena en la nostra vida quotidiana. Era habitual, per exemple, que les persones que servien al públic en els comerços portessin guants per higiene i, en canvi, atenguessin al públic sense cap mascareta, encara que tossissin contínuament.
Abans de la pandèmia hi havia molt poca informació. Malgrat la meva condició d’immunodeprimit, no sabia les característiques i utilitat dels diferents tipus de mascaretes. Recordo que, en una reunió multitudinària a la qual vaig assistir, me’n vaig posar una de paper, intentant evitar contagis que derivessin en una altra pneumònia. Amb el coneixement que tenim ara, és clar que aquella protecció no em va preservar de cap contagi i, en canvi, va aconseguir que la gent em mirés alarmada, com si fos un empestat.
És d’esperar que, després del seu ús generalitzat, hi hagi un canvi en la percepció de la necessitat de les mascaretes, que no tornem a l’equivocada «normalitat» d’abans, a la que es referia desafortunadament el Sr. Argimon a RAC1, quan deia que tornaríem a anar a treballar amb febre, sense comentar que això sempre havia estat una mala pràctica, ni fer cap menció a l’ús de mascareta, en cas que fos inexcusable.
En la nova normalitat, l’ús de la mascareta hauria de ser quotidià, com es produeix a la cultura japonesa, no sols per evitar infeccions, al·lèrgies i partícules contaminants sinó, també, quan es notin símptomes, per no contagiar a altres persones. Aquest comportament solidari, basat en el respecte als altres i buscant el benestar comunitari, hauria de formar part dels hàbits de comportament com a ciutadans. A més, s’hauria de regular el seu ús, quan es tinguin símptomes, en les persones que atenen al públic i, també, en l’interior de les empreses, com una mesura de seguretat i higiene per protegir els companys de treball.
Queda per veure si, passada la ressaca actual, es farà servir com un accessori habitual o si, al contrari, sols serem una minoria que en farem ús. Ara bé, segur que a partir d’ara, pel fet de dur la boca tapada, no ens miraran com a empestats.
