Una foto matinal de bon dia em suggereix una reflexió. Tinc un amic que abans que els meus ulls hi vegin ja m’ha retratat una albada, o un detall de natura, o un cel rogenc d’aquests d’hivern i fred que ens acompanyen a la posta. Quin detall, Albert. La foto d’aquest dimarts era una riera, l’aigua calma, un canyissar ordenat, un bosc de ribera de casa, d’aquests que em fan sentir del país, i unes altres canyes caigudes que jugaven a fer diagonals i reflexos sobre l’aigua. Digueu-me agosarat, però tot plegat m’ha fet pensar en com l’ull d’aquest fotògraf ha vist la imatge que podia aturar per sempre i com podíem haver interpretat el mateix indret cadascun dels que ens haguéssim palplantat al seu costat. Si hauríem vist les mateixes diagonals, si hauríem sabut captar la mateixa llum i si aquella realitat aturada en un arxiu jpg seria la mateixa uns instants després. En tot cas, en la imatge hi havia un punt de vista, però en un exercici de màxima veritat.

Sovint no caldria demanar gaire més en el dia a dia del periodisme. En tindríem prou amb la sinceritat escrita amb una certa riquesa literària. Hi ha dies que ens llevem amb moltes imatges, moltes paraules i poca veritat. I quan els interessos són molt grans les mentides (les fake news, sembla inevitable que haguem de parlar en anglès) també es fan més gegantines. El poder, sigui quina sigui la seva expressió, té una malaltissa tendència a entendre els mitjans com una eina a utilitzar per al seu benefici. Els periodistes, en exercici de la seva professió, hauríem de fer de contrapès constant per evitar que caigui al nostre damunt la daga greu de la parcialitat.

És cada dia més difícil mantenir la lluita. Primer perquè alguns mitjans són clarament de part, per dependència alimentària (perquè estan subvencionats o pagats per algú amb un interès determinat) o per obediència obscena. Però aquest biaix el sabem corregir, ni que sigui perquè de la comparativa de mitjans en pot sortir un punt de vista més ajustat. Hi ha, però, un problema més greu, que és que la migradesa econòmica del sector no faci perdre la pluralitat, no ens enteli la visió sobre l’objecte.

De tant en tant, quan no tots veiem la mateixa diagonal en la fotografia cal que algú ens recordi la feina del periodista. Oksana Txélixeva, russa justament, vivint ara a Hèlsinki, premi Oxfam, diu que «el periodisme no és donar sortida a informació processada per altres; és establir els fets i verificar-los». Un recordatori sempre necessari. I potser aquest dies de guerra més que mai.