T ic-tac. El temps en principi pot semblar molt senzill, inofensiu. 60 segons són un minut, 60 minuts són una hora, 24 hores són un dia i així fins a arribar als segles, mil·lenis i més. El temps és relatiu deia Einstein. I tant que ho és. Què lenta passa una setmana treballant i què ràpid que passa una setmana quan estàs de vacances. Això ho he experimentat jo mateix en carn i ossos. Què ràpid passa el temps quan el teu equip perd i que lent que passa quan el teu equip guanya. Que li diguin al Madrid...
Però no només pot passar més ràpidament del que sembla en moments puntuals o limitats, sinó en general a la vida. Fa 7 anys vaig haver de decidir quina carrera volia fer quan encara era un adolescent, menor d’edat i que no sabia pràcticament res de la vida (segur que ara encara em queda molt per aprendre’n). Em sembla que fos ahir mateix. Després, quatre anys estudiant. Moments en què el temps passa lent, sovint davant de l’ordinador, dels llibres o d’una presentació de powerpoint del professor, i altres moments en què passa ràpid, com gairebé sempre que estava amb els companys.
L’entrada al món laboral. Un pas molt important per a tothom que, com tot, pot passar ràpid o lent depenent de l’experiència del que ho visqui. En els últims dos anys i mig també he tingut moments de tot tipus. Moments en què semblava que el rellotge s’havia quedat sense piles o moments en què l’agulla semblava haver-se pres una beguda energètica.
A mi, però, els anys m’estan passant molt ràpid. Sovint penso que encara soc un adolescent, però ja m’acosto al quart de segle de vida. Sembla que faci dos dies de quan jugava a futbol al pati amb els amics. Molts d’ells ja han complert el quart de segle i sempre fem la broma que en el moment que compleixes 25 anys ja en tens 30 i, en un tancar i obrir d’ulls, estàs passant la crisi dels quaranta. La majoria, independitzats ja sigui per estudis, per feina o per voluntat pròpia. Sols, amb companys o amb les parelles. Això és una altra cosa. Ja m’ha arribat la primera invitació del casament d’una amiga de la universitat. Una mostra de com de ràpid pot passar el temps. A mi crec que encara em queda una mica.
Segur que quan tingui 40, 50, 60 anys o els que siguin, si llegeixo això, pensaré que era un il·lús i que no sabia el que m’esperava. El rellotge no perdona, tant per les coses bones com per les dolentes. Per tant, una cosa tinc clara, cal aprofitar i gaudir de tot el temps que la vida et permeti ja que un dia, tard o d’hora, el rellotge deixarà de córrer.
