Novembre del 2016. L’inclassificable Villarejo parla amb Esperanza Casteleiro, llavors membre destacat del CNI i actual directora. Una conversa d’espies que fan anàlisi política de whisky de mitja tarda. Diu Villarejo: «Fotre els Pujol va ser molt positiu» perquè, si no fos per això, CiU no hauria passat de 62 diputats a 50 i «la història d’Espanya hauria canviat». I respon Casteleiro: «Menys mal que va ser així. És que és així». Aquestes llumeneres han tingut, i la segona encara té, el poder de captar informacions secretes d’alt voltatge. Quina por.
Efectivament, a les eleccions del 2012 Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats al Parlament de Catalunya, i els analistes més grollers del Madrid més encegat van afanyar-se a certificar la mort de l’aposta sobiranista, que CiU embolcallava en el plàstic de bombolles del «dret a decidir». Els forenses del canvi polític no es van adonar que els dotze diputats perduts pels convergents es compensaven de sobres amb els onze que havia guanyat ERC i amb els tres de la CUP, que entrava per primer cop a la cambra catalana. El «menys mal» d’aquells dos defensors de la unitat d’Espanya era francament precipitat.
CiU va ser castigada per l’electorat després de dos anys de retallades de la despesa pública, executades amb la complicitat del PP i amb ERC en contra. Ves que aquesta sobredosi de neoliberalisme no tingués alguna influència en el comportament dels votants.
La nova composició de l’hemicicle no tan sols estava més decantada que abans cap a l’independentisme, sinó que facilitava una competició oberta entre els de Mas i els de Junqueras per veure qui aixecava la senyera més amunt i amb l’estrella més brillant. Alguns analistes consideren que la competència per liderar l’independentisme va accelerar el ritme del Procés. Que dos anys després del 9-N els espies d’aquella conversa insistissin a creure que els resultats del 2012 havien estat bons per a la causa unionista mereix una reflexió.
