Quiosc

Regió7

Ricard Ribera Llorens

TRIBUNA

Ricard Ribera Llorens

Coordinador d’EUiA

Orgull!

El 28 de juny va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets i la visualització del col·lectiu està generant reaccions agressives per parts de múltiples sectors conservadors. Mentre les agressions LGTBI+-fòbiques estan a l’ordre del dia, com és el cas de l’atemptat homofòbic de fa dues setmanes a Oslo, hi ha guardians de la moral que s’escandalitzen perquè a la pel·lícula d’animació Lightyear dues dones es besen els llavis durant uns segons. 

Per altra banda, veiem com una gran productora com és Disney visualitza la realitat LGTBI+, fet indicatiu que algunes parts del sistema es troben còmodes amb reivindicacions com aquesta i poden assimilar-les per fer-ne negoci. Tanmateix, considerar les reivindicacions LGTBI+ com quelcom sistèmic o aliè a la classe treballadora és fruit d’una anàlisi encotillada, allunyada de la realitat de la nostra gent, i tenyida de principis contrarevolucionaris o d’un esquerranisme profundament conservador. És el mateix esquerranisme incapaç d’entendre el fet nacional. En aquest context, tots els avenços aconseguits pel col·lectiu LGTBI+ són elements a defensar, com és el cas de la Llei Trans. Des de posicionaments marxistes i feministes, estem convençuts que les conquestes de les persones trans són drets que guanyem, que no resten sinó que sumen, que responen a una realitat de discriminació i desigualtat greu.

Les qüestions que afecten la classe treballadora són múltiples i estan relacionades entre elles. Des de les qüestions relacionades amb l’orientació sexual i el gènere o el dret de les dones al propi cos –la sentència del Tribunal Suprem estatunidenc anul·lant l’avortament com a dret és una mostra més de l’onada reaccionària. Passant pels preus dels productes bàsics en un moment de forta pujada dels preus dels aliments, de l’habitatge, del combustible o de l’electricitat –davant de la qual el Gobierno només respon amb reduccions d’impostos a l’energia elèctrica o amb bonificacions a la gasolina, fent recaure la contenció dels preus sobre les arques públiques. Passant també per la raça i la política migratòria, que a més del racisme estructural que ens tenen acostumant, cal sumar-li la gravíssima actuació del Marroc, que vam veure fa una setmana, assassinant a una quarantena de persones i provocant desenes de ferits a la frontera de Melilla, tot negant-los l’auxili sanitari; una actuació que va rebre el suport entusiasta del Gobierno i de la Unió Europea, ja que el Marroc complia els compromisos adquirits a canvi que Espanya traís al poble sahrauí. 

Evidentment, la situació de la classe treballadora està marcada per la qüestió laboral i econòmica d’una manera molt important, malgrat no ser l’únic conflicte que la defineix. Si ens hi fixem, però, en determinats sectors laborals s’entrecreuen amb especial rellevància diferents clivelles, com és el cas dels sectors fortament feminitzats. Per exemple, les treballadores de la llar pateixen greus discriminacions laborals, ja que fins fa uns dies no s’havia ratificat el conveni 189 de l’OIT, el primer pas per posar fi a la seva discriminació laboral. Fins ara aquestes treballadores es trobaven en un sistema especial dins del règim general de la seguretat social que les discriminava, tot mantenint l’acomiadament per desistiment que a la pràctica era un acomiadament lliure, i les deixava sense la prestació d’atur. També trobem el cas de les treballadores de la neteja en l’àmbit sanitari que, al cap de molt temps, s’ha aprovat la paga extra per part de la Generalitat relacionada amb la pandèmia, després de llargs mesos de reivindicació sindical –tot i que el Govern de la Generalitat ho ha fet d’esquena als sindicats i sense informar de quant, com i quan es cobrarà; tot indica que en vol treure rendiment clientelar. 

Compartir l'article

stats