Perdre el nord per Nadal
Em sembla que m’he perdut. Demà és Nadal, oi? Se celebra el naixement de Jesús de Natzaret, el fill de Déu, que inspira la religió cristiana des de fa més de dos mil anys, amb una incidència cabdal en la formació del pensament i la cultura occidental que ha fet avançar el món fins a la situació actual. La tradició ha configurat els elements imprescindibles de la celebració, però sembla que ara s’han de revisar i modificar en funció de la pluridiversitat cultural de la nostra societat. Ho explica amb força detall l’escrit que ha circulat aquests dies per les poderoses xarxes socials amb la imatge d’un pessebre buit, buit. Pels comentaris recollits s’endevina la perplexitat general davant l’eliminació consentida dels símbols que donaven sentit a la tradició. M’he perdut jo, o som uns quants més? I si parem atenció als detalls que embolcallen la celebració, tampoc no semblen quadrar gaire amb el missatge del Crist auster, compromès, reivindicatiu i solidari. Costa d’entendre tanta hipocresia, tanta incapacitat humana per acabar amb els conflictes sagnants a Terra Santa i en tants altres indrets del món. A Ucraïna, per exemple, on el focus mediàtic se centra ara en la figura de la lideressa religiosa que malda per aixecar-hi un hospital de guerra, mentre aquí els usuaris de la seva plataforma continuen fent cua per recollir aliments i no pas els llocs de treball que ella havia reivindicat. M’he perdut en l’observació? Deu ser que a la meva edat, ja sense gota de malícia en la interpretació del dia a dia condicionat per interessos indetectables, intento no perdre el sentit de l’orientació. Per exemple, com es pot entendre que la visita d’una comissió d’europarlamentaris obsedits a trobar testimonis contraris a la immersió lingüística del sistema educatiu català hagi estat tema informatiu de primera magnitud en els mitjans catalans, però especialment generós i tendenciós com acostuma a ser en els mitjans espanyols amb tot el que faci referència al català. Una vegada més han excel·lit en parcialitat informativa, refermada amb el menysteniment o el silenci dedicat l’endemà a la notícia que a l’ONU hi ha preocupació per la situació del català a l’escola i que les sentències del TSJC puguin ser contràries a la legislació internacional i els drets humans. Els que enceben la catalanofòbia donen per fet que els seus tribunals acabaran de sentenciar la immersió, mentre que els presidents Aragonès i Sánchez pacten a bombo i platerets un acord per fer plurilingüe la relació de la ciutadania amb l’Administració General de l’Estat, però dels esbiaixats no diuen ni piu. M’he perdut jo sol... o potser no?
