Doncs molt bé, doncs ja està: vuit-centes mil persones s’han donat el gustàs de votar Alvise Pérez per fer conèixer als seus conciutadans espanyols que porten coses a dins que no aconsegueixen expulsar quan s’asseuen a la tassa del vàter. Han aconseguit estendre la ferum dels seus dimonis intestinals i s’han quedat ben descansats, amb la sensació d’haver comès una trapelleria secreta. Un vot com un tuit enverinat. Doncs molt bé, doncs ja està: tibem la cadena i ens n’oblidem. Pérez i els altres dos friquis que han aconseguit un escó europeu podran gaudir durant cinc anys del sou exorbitant que paga Estrasburg i començar una gran festa explorant el gairebé il·limitat marge per a l’escaqueig que ofereix el Parlament Europeu. Segur que recordeu les imatges dels parlamentaris que anaven a la Cambra amb la maleta, timbraven i corrien a agafar l’avió. En la pràctica, un eurodiputat que no estigui integrat en la disciplina d’un partit professional pot passar cinc anys sense fotre brot, estafant miserablement els ciutadans que li paguen el sou. I això és el que faran, sense cap dubte, els tres eurodiputats espanyols que tindran una vida regalada. Però el gran xollo també té una cara sòrdida. Alvise Pérez no es podrà estalviar d’anar mínimament a Brussel·les o Estrasburg, on els seus discursos sobre l’Espanya dominada pels pederastes, els violadors i els immigrants depredadors seran mirats per sobre l’espatlla com si fos un indigent mental. La UE és el món d’una certa elit política i funcionarial per a la qual Pérez serà com aquell Paco Martínez Soria que deixava el ramat de cabres a la muntanya i aterrava a la gran ciutat amb la boina fins a les orelles; dins l’enormitat políglota de les institucions europees, Pérez i els seus mindundis no podran evitar sentir el menyspreu que els rodejarà. 800.000 hooligans han enviat un ningú a fer de ningú. Costa decidir qui de tots plegats em fa més pena.
