Una vegada algú va dir que els països del sud continental som a la Unió Europea una mica com aquell que l’han convidat a una festa, però no sap ben bé per què. Es queda en un racó, es fot tants croissanets com pot, però no diu massa res a ningú, no fos cas que s’adonin que, en realitat, convidar-lo va ser un error. Per això l’europeisme espanyol i català és un europeisme ampli, gairebé unànime, però prim i sense empenta. Parlem d’Europa sempre en tercera persona, com si es tractés d’un fenomen meteorològic, aliè i inevitable. Acceptem tot el que ens donen i rondinem quan el què arriba no ens agrada, però no ens atrevim a proposar res i anem sempre a remolc de les decisions i iniciatives dels que veiem com a veritables europeus, els països fundadors i el nucli dur francoalemany. La integració europea és una cosa que ens passa, que s’esdevé, però que no la fem. Per això en aquestes eleccions no s’ha dit res o gairebé res de com ha de ser la Unió en el futur proper, de quina governança i quines competències ha de tenir, de si s’han de modificar els tractats abans d’ampliar, o de si el Parlament ha de guanyar poder en detriment del consell. No s’ha parlat, en definitiva, de quanta més sobirania han de cedir els estats.

Perquè a més Europa menys Estats; ho sap tothom des que l’any 1950 Robert Schuman, un francès nascut a Luxemburg amb cognom alemany, va fer el famós discurs. L’Europa política és un joc de suma zero perquè si una cosa es decideix a Brussel·les no es decideix a Madrid. Tan senzill com això. Per això és sorprenent que el partit que ha guanyat les eleccions a Catalunya ho hagi fet amb un discurs obertament contradictori. El lema, com sabeu, era "Més Europa", però a l’espot publicitari (potser el vau veure) s’hi afirmava que més Europa era més Catalunya i més Espanya. I més Catalunya potser sí, perquè pel principi de subsidiarietat les regions (també les que som nacions) són l’àmbit idoni on aterrar i executar la majoria de les polítiques públiques, però més Espanya, més estat nació, definitivament no.

Val a dir que aquest no és l’únic plantejament embolicat d’aquesta campanya. El segon i el tercer partit amb vots, les dues forces independentistes, tampoc s’han esforçat gaire a explicar que es pot ser sobiranista i europeista a la vegada malgrat l’aparent contrasentit. Que volem tota la sobirania que en aquests moments és en mans del regne d’Espanya per cedir-ne posteriorment un bon tros al projecte europeu. I és que el discurs de l’Europa de les nacions, si no s’explica bé, s’assembla massa al de l’Europa de les pàtries de l’extrema dreta. La qüestió és posar l’accent no tant en un concepte tan masegat i qüestionable com la sobirania sinó en una idea molt més senzilla, la diversitat intrínseca de la societat europea com a signe d’identitat i valor a protegir. No ho dic jo, ho diu el lema de la UE: In varietate concòrdia (Unida en la diversitat). n