Que llargs que són alguns funerals! Aquest diari titulava ahir que Ciudadanos «queda fora de l’Eurocambra i desapareix de les institucions». Aquest mes d’abril s’han complert cinc anys de les primeres eleccions generals del 2019, quan Albert Rivera, mimat i impulsat pels mitjans patriòtics de Madrid com a heroi de la lluita contra el separatisme català, gairebé va atrapar en vots al PP. Per uns moments li va semblar que podia superar-lo i convertir-se en el proper gran líder de la dreta espanyola. Però aquelles eleccions no van donar lloc a una investidura sinó que es van repetir al novembre, i entremig el jove i ambiciós barceloní va desconcertar tothom amb un capteniment de no parar ni disparar; va desaparèixer del mapa quan tot bullia i se li exigien certeses i decisions. Com a resultat, al novembre no només no va superar al PP com esperava, sinó que va caure fins els 10 diputats i va perdre tres de cada cinc vots d’abril. Va ser un cas evident de suïcidi polític per incapacitat manifesta, que s’ha materialitzat a càmera lenta, molt lenta. Tant, que fins aquest diumenge el partit no ha abandonat l’últim reducte institucional, el del Parlament Europeu, aconseguit fa cinc anys en el seu millor moment. Hauria estat d’una notable elegància deixar-ho estar, però Jordi Cañas, el darrer portador de la torxa, ho ha tornat a provar i els fruits estan a la vista: 0,69% dels vots, menys que el PACMA. Gairebé podria organitzar una trobada de votants per agrair-los la fidelitat personalment, un per un. Però li han donat prou ànims per anunciar un congrés extraordinari a la tardor després del qual el partit «renaixerà». No sé si aquest mort està molt viu, com a la pel·lícula, o «estaba tomando cañas», com el de Peret, i perdonin el pèssim acudit, però més aviat recorda al protagonista d’El sisè sentit. Deambula parlant sol pels carrers mentre espera que una veu sense malícia li digui: senyor, què fa a fora del taüt? n
