Recordo perfectament el dia que em van comprar el primer mòbil quan tenia catorze anys. Era un d’aquells que s’obria i es tancava amb una tapa i que només servia per fer trucades o enviar SMS, ja que en aquell moment encara no estaven del tot estesos els telèfons intel·ligents amb accés a internet. Malgrat que no tingués moltes de les funcions actuals, aquell aparell que avui en dia gairebé ens sembla una relíquia va ser un regal esperat perquè suposava una primera conquesta de llibertat que em permetia trucar les meves amigues o escriure’m amb el noi que m’agradava sense necessitat que se n’assabentessin els pares.
De tot això ja fa més de deu anys i des d’aleshores els mòbils han evolucionat tant que s’han convertit en dispositius que ofereixen més possibilitats que mai, però que a la vegada ens exposen a certs riscos que posen en perill la nostra salut mental. Ho ha posat en debat recentment un projecte llei de protecció als menors en entorns digitals que per primera vegada imposarà un control parental lliure i accessible en tots els mòbils. L’objectiu és donar més eines als pares per controlar l’accés dels menors a continguts inadequats com la pornografia i evitar els efectes adversos de l’abús d’aquestes tecnologies.
Només era qüestió de temps que els governs es posessin les piles per blindar els drets dels menors en els entorns digitals. Fa temps que els experts alerten sobre els greus perjudicis per a la salut que suposa la sobreexposició a les pantalles: problemes de vista, manca de concentració, comportament impulsiu, addició o fins i tot assetjament. Aquestes mateixes conseqüències les poden experimentar els adults, que de vegades estem fins i tot més enganxats que els nens al mòbil. En aquest sentit, qui ens protegeix a nosaltres de la voracitat de les pantalles?
És cert que els mòbils ens connecten amb el món, però també ens fan dependents a la tecnologia. L’aparell que va sorgir com una eina per facilitar la comunicació s’ha convertit en un espai on els gegants tecnològics especulen amb les nostres dades i competeixen per robar-nos el temps. Caldria posar més límits a la nostra privacitat i obligar les empreses a respectar els espais d’oci dels treballadors. És contradictori pensar que la mateixa sensació d’independència que em va donar el primer mòbil l’experimenti ara en apagar-ho una estona i concentrar-me en la vida que tinc al davant i que no necessita cap filtre per admirar-la.
