Reben el nom de «diamants de sang» aquells que financen guerres, generalment a l’Àfrica i amb violacions flagrants de drets humans. L’analogia ens hauria de permetre parlar d’hidrocarburs de sang quan la comercialització de petroli o de gas natural serveix per pagar esforços bèl·lics injustificats i amb víctimes civils, com el que té Ucraïna per escenari. Cada barril de petroli i cada metre cúbic de gas que exporta Rússia serveix per pagar l’agressió iniciada el 24 de febrer i condemnada pels mateixos països europeus que compren aquests combustibles i es resisteixen a deixar de fer-ho, ja que alguns dels més importants, amb Alemanya en primer lloc, en tenen una gran dependència. La indústria germana ja ha avisat que embargar el gas rus provocaria quatre-cents mil aturats. Però no és només el gas rus el que fa olor de sang. Totes les guerres a l’Orient Mitjà es paguen amb petroli, i quan els europeus omplim el dipòsit del cotxe ajudem que els saudites massacrin iemenites.

En la primera volta de les eleccions presidencials franceses celebrada diumenge passat, els candidats que miren Vladímir Putin amb innegable simpatia van aconseguir un terç dels vots, mentre que més del vint per cent dels electors va optar per un candidat d’esquerres que es defineix com a contrari a l’OTAN. Entre els dos sumen més de la meitat dels vots, i això implica que una majoria dels francesos entra en contradicció amb la posició del president Macron i de la Unió Europea en general, de plantar cara a Putin, ajudar militarment Ucraïna i integrar l’esforç en el marc de l’Aliança Atlàntica. La setmana que ve se celebra la segona volta entre Macron i Marine Le Pen, la qual ja ha avançat la seva recepta si guanya: reduir el compromís francès amb l’OTAN i establir una «aliança de seguretat» amb Rússia quan acabi la guerra ucraïnesa. No s’amaga a ningú que un triomf de la ultradreta a França afavoriria els interessos de Putin en la mesura que esquerdaria la posició europea i en fomentaria la desunió.

Dues enquestes, aquests darrers dies: la del CIS i la del diari El Periódico. Totes dues assenyalen que l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del Partit Popular ha suposat un renaixement de les seves expectatives electorals. La principal diferència entre les grans xifres dels dos estudis és que el diari apunta a una victòria del PP amb majoria absoluta en aliança amb Vox, mentre que l’institut oficial nega totes dues dades, però confirma l’estirada dels populars i, per tant, les dificultats de Pedro Sánchez, a qui en el millor dels casos li costaria molt lligar una majoria de mosaic com la que el va investir. Queda clar que el principal problema del PP era la figura de Pablo Casado, i que la seva mera eliminació ha suposat una entrada d’oxigen i d’optimisme. Feijóo arriba amb una aureola positiva com a governant sense oposició a Galícia, però haurà de confirmar-la a partir d’ara en la política espanyola. I Sánchez necessita espavilar-se, perquè ara hi ha algú a l’altre costat.

Els canvis en el Tribunal de Comptes han tingut un nou efecte en la causa contra 35 ex-alts càrrecs del Govern de Catalunya per despeses de la Generalitat relacionades amb l’1 d’Octubre i amb l’acció exterior entre el 2011 i el 2017: de demanar-los el rescabalament de nou milions d’euros com feia l’anterior fiscal s’ha passat a demanar-ne tres i mig, en haver-se eliminat de la llista una sèrie de debats i conferències que ara es consideren pròpies de la llibertat d’expressió. La notícia ha estat rebuda amb ungles per la dreta mediàtica madrilenya, per a la qual la fiscalia aplana el camí per a la impunitat dels separatistes, mentre l’independentisme lamenta que es mantingui la penalització d’una ideologia i una política democràticament avalades per les urnes. Ara un dels jutges del tribunal haurà de dictar sentència, que s’espera condemnatòria atesa el perfil de qui la redactarà, i després vindrà l’apel·lació en la qual el conjunt de l’organisme s’haurà de definir.

Només al cap d’uns dies que Núñez Feijóo assumís la presidència del PP, el seu baró regional a Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, iniciava nova legislatura de la mà de Vox, per un pacte que ha concedit a l’extrema dreta tres conselleries i la presidència parlamentària. Santiago Abascal va acudir a la presa de possessió mentre Feijóo al·legava qüestions d’agenda per no anar-hi. S’estalviava així, de passada, la incomoditat d’escoltar Mañueco assumint com a propis els postulats reaccionaris de Vox en matèria de violència masclista, memòria històrica o immigració. La posició oficial de la nova direcció dels populars és que cada autonomia és un món i cada baró ha de buscar la seva recepta per governar. I que si Mañueco ho fa amb Vox és perquè el PSOE es va negar a abstenir-se per facilitar-li el govern en solitari. La seva tesi és que els socialistes empenyen el PP als braços de Vox per poder criticar aquesta aliança. Però no sembla que a Mañueco li sàpiga gens de greu.

Seria probablement ofensiu cap a la persona imaginar que la presidenta regional de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, riu per sota del nas davant els problemes de l’alcalde de la capital, José Luis Martínez-Almeida, per l’escàndol de les comissions vertiginoses i fastigoses que es van endur un parell d’espavilats quan l’Ajuntament els va encarregar la compra de material sanitari en les primeres setmanes de la pandèmia. Aprofitant que totes les administracions buscaven comprar el que fos, on fos i al preu que fos, i els polítics retratar-se al costat dels paquets, dos espavilats, Luis Medina i Alberto Luceño, van vendre al consistori madrileny material defectuós a un preu desorbitant, inflat per comissions que suposaven la major part del preu final. I en els contactes apareix un cosí de l’alcalde. El mateix alcalde sospitós d’haver ordenat l’espionatge d’Ayuso per destapar les comissions cobrades pel seu germà en la compra de mascaretes pel govern regional. Ara el caçador ha estat caçat: tal faràs, tal trobaràs.

La xifra consolidada ha confirmat la dada avançada de la inflació de març, que s’ha situat en el 9,8% al conjunt espanyol. A Catalunya els preus són un 9,5% estadístic més alt que fa un any (el percentatge real per a cadascú depèn del que compra). La xifra espanyola és gairebé la més alta de la zona euro, però aquesta, en el seu conjunt, registra un 7,5% que és igualment molt elevat. En unes altres circumstàncies el Banc Central Europeu ja hauria augmentat els tipus d’interès per refredar l’economia, d’acord amb la idea que com menys diner circuli, menys coses comprarem i així els preus baixaran. Però aquesta inflació té causes diferents a l’escalfament de l’activitat econòmica, ja que es relaciona amb els preus disparats dels hidrocarburs, els escanyaments postpandèmics de les cadenes de subministrament i l’impacte de la guerra d’Ucraïna, factors sobre els quals té un efecte reduït el preu del diner. Tot i això, aquest augmentarà abans no acabi l’any, i el temor és que la mesura condueixi a una recessió.

Ha fet deu anys del dia en què Joan Carles de Borbó i Borbó, en aquells moments rei del Regne d’Espanya, es va trencar el maluc en una cacera d’elefants a Botswana. No va ser perquè l’envestís un paquiderm sinó perquè es va entrebancar i va caure en el decurs d’una festa nocturna molt animada, segons el que s’ha anat divulgant. A conseqüència de la fractura, el retorn apressat i el pas pel quiròfan, es van anar sabent coses, una rere l’altra: El fet mateix de la cacera, que era un luxe de milionari en ple 2012 de patiments populars per l’austeritat de la Gran Recessió, i que l’acompanyava la seva amant, Corinna, una aconseguidora de negocis per a l’aristocràcia europea d’esquena dreta. Assetjat per l’escàndol, el monarca va trencar la relació, però no va ser un trencament amistós. Corinna sabia coses i la Casa Reial va cometre tots els errors possibles en la gestió de la situació. Van aparèixer els 65 milions d’euros d’un regal que podria ser només una ocultació de diners regalats per la monarquia saudita a l’espanyola en temps de negocis d’alta velocitat; Corinna va dir que la gent com cal no demana que se li tornin els regals, i que els milions eren seus. Llavors va aparèixer Villarejo, en el seu paper tradicional d’accelerador de desastres, i va provar d’utilitzar els secrets de Corinna i canviar-los per immunitat en els seus embolics penals. Però no li van comprar la moto, o no tota, i va començar a esbombar. La causa de tot va ser aquella cacera? Si de cas, va ser el detonant; la causa profunda va ser el deteriorament de la confiança en el sistema institucional.