S'han escrit moltíssims llibres i articles que fan referència a la forma de parlar, la capacitat d'oratòria, l'art de la comunicació o les competències comunicatives... Només és qüestió de fer una cerca per Internet o entrar en una llibreria per trobar infinitat de textos que ens ajudaran a ser «autèntics mestres» en l'art de l'oratòria.
De fet, la retòrica o l'art de la parla, de saber convèncer, persuadir o senzillament manipular, ja eren doctrines que inculcaven els mestres sofistes als joves en l'antiga Grècia (s. VI aC); les aparences i discursos estratègics que s'utilitzaven per arribar i mantenir-se al poder queden paleses a l'obra mestra de Nicolau Maquiavel, El Príncep (S. XVI); i les actuals emissions televisives no són altra cosa que esdeveniments mediàtics i pures estratègies de visibilitat i legitimació del discurs persuasiu del ponent o orador de torn.
El missatge d'aquest article, però, va més enllà de només percebre un so, va molt més enllà de sentir i adonar-nos que algú ens està parlant. La idea del qui escriu aquestes línies és transmetre i fer arribar als lectors un seguit de reflexions, necessitats o pensaments, producte de la pròpia interiorització, un cop escoltada la gent que ens envolta.
Fixeu-vos que parlem de l'acció voluntària de parar atenció al que ens diu algú concret, d'aquella acció que necessita el mateix desig d'estar atent al que ens vol transmetre aquesta persona. Donar una resposta, fer una rèplica, donar un consell o explicar la pròpia història no requereix gaires habilitats comunicatives. Tenint facilitat de paraula n'hi ha prou. Però assolir una comunicació efectiva requereix una gran capacitat d'empatia per escoltar activament el que ens transmet l'altra part, filtrar-ne el contingut i respondre-li en conseqüència.
Aquest senzill exercici d'escolta activa és un art en si mateix, que ens permet créixer com a persones, tant individualment com col·lectivament, ens permet compartir emocions i, en definitiva, ens permet viure i conviure dignament i en condicions d'igualtat.
Escoltar és, essencialment, un exercici de respecte a la llibertat d'expressió en què dos o més interlocutors, de manera lliure i voluntària, expressen les seves inquietuds sense pors, sense que l'un classifiqui o categoritzi l'altre, fins i tot quan no ens agrada allò que ens estan exposant.
Sentir i escoltar
Sentir és relativament senzill, ja que, quedant-nos només allò que volem, n'hi ha prou.
Escoltar és molt més difícil, és més intens i, moltes vegades, pot acabar sent un exercici poc gratificant o fins i tot dolorós. Interioritzar i reflexionar sobre una idea que no és la nostra, o que ni tan sols ens agrada ni compartim, ens altera les emocions i ens fa sentir estranys.
Si no ens escoltem entre nosaltres, si som incapaços d'interioritzar allò que el nostre interlocutor ens explica, demana o proposa, es del tot inviable mantenir una conversa fluida amb possibilitats d'arribar a comunicar-nos i que ens permeti conèixer l'opinió de les persones del nostre entorn. De l'únic que serem capaços és de sentir veus i paraules entrellaçades que acabaran no tenint cap mena de sentit ni utilitat.
Amb aquesta manera d'actuar només és viable el poder de la força, ja que el que hauria de ser una transmissió d'idees entre iguals acabarà sent una imposició d'aquestes idees per part del més poderós. Com que no ens escoltem i desconeixem què volem els uns i els altres, l'única manera perquè a un se l'entengui és fent ús de la força.
La comunicació, a diferència de la imposició, implica una escolta activa, conscient i constant, que ens permeti estar molt atents al missatge, verbal o no, que emeten els nostres interlocutors, per tal de poder captar-ne la intencionalitat i el sentiment de les paraules clau, que són les transmissores dels veritables interessos de l'emissor.
Manca de comunicació
Una manca de comunicació condueix a la pèrdua del respecte mutu, a l'enfrontament i la imposició de les idees, a oblidar-se de les necessitats i sentiments dels altres, a allunyar-nos cada vegada més uns i altres, a avivar més i més el conflicte i, finalment, a crear vencedors i vençuts...
Si el simple fet de viure i treballar amb altres persones comporta una intensa activitat comunicativa, per què ens costa tant de comunicar-nos? Perquè és un procés molt complex, que requereix un gran esforç, basat en un seguit d'hàbits i habilitats que hem d'anar adquirint, ja des de la infantesa, per respondre a les situacions viscudes al llarg dels anys.
L'assertivitat, la cooperació i l'absència prèvia de prejudicis són les principals eines i fortaleses que tenim alhora de comunicar, negociar i convèncer l'altre dels nostres objectius.:
Una assertivitat empàtica que ens permetrà defensar, de manera convincent i amb criteri, els nostres drets legítims, sense agressivitat ni amb cap intencionalitat de ferir o perjudicar l'altre.
Una col·laboració interactiva (cooperació) amb la qual puguem crear una xarxa comunicativa i de relacions socials que beneficiarà ambdues parts.
I una absència prèvia de creences i prejudicis que no ens empenyi a crear una falsa generalització de l'altre, i ens permeti afrontar les situacions més difícils de la manera més serena possible.
Diu el savi que «per ser entès, primer he d'entendre, i per ser escoltat, primer he d'escoltar»... I per dur a terme ambdues accions hi ha una aptitud que només nosaltres podem potenciar, la nostra actitud.
