30 de abril de 2019
30.04.2019
Regió7
OPINIÓ

Prohibit patir

29.04.2019 | 23:53
Prohibit patir

Fa poc vaig tenir una pèrdua en el meu entorn, va morir una amiga. Va ser una cosa tràgica i inesperada, viscuda amb aquell dolor que es produeix quan entenem que una cosa així pot passar: ho saps, però no ho esperes, i et deixa desvalgut, descol·locat i indefens.

Lògicament els suports a la seva parella per part de la família i els amics més pròxims van ser automàtics. Vivim en una societat que encara no ha transitat del tot cap a un individualisme extrem i que manté els sistemes de suport informals, les xarxes personals, encara que cada vegada més reduïdes. I en aquests suports a la parella, ràpidament es va sentir el que és habitual en els nostres dies: «Hauries de prendre alguna cosa», «ves al metge que et recepti unes pastilles», «no tens per què passar-ho tan malament, pren alguna cosa per dormir», «potser un psicòleg pot oferir-te un cop de mà?».

Per descomptat, no hi ha res dolent en això, i la intenció és lloable, però el problema és que en el fons s'està dient: per què has patir si disposem de fàrmacs que poden alleujar aquest sofriment psíquic. Això, que pot ser adequat en determinades circumstàncies o problemes, s'està convertint en el «mantra» de la nostra societat. Davant qualsevol problema o dificultat, cal prendre alguna cosa. Ho solem anomenar psiquiatrització o psicologització dels problemes i de vegades ens referim a aquestes persones com a «adult sa infeliç» i a aquestes situacions com els «malestars de la vida quotidiana» i no tenen res a veure amb la psicopatologia o els problemes mentals, sinó que representen el sofriment psíquic que suposa viure i tenir alegries, penes, bones notícies, crisis, etc.

La parella de la meva amiga tindrà al davant una temporada de passar-ho malament, d'elaborar el dol, de malestar, i hi ha de passar. Això és l'adequat. No dic que no prengui medicació per dormir millor o coses similars, sinó que anar a un psicòleg l'endemà i prendre pastilles per a intentar no pensar en la seva parella no és la solució. Això sí, si d'aquí a uns quants mesos continua fatal, sense dormir, plorant sense parar, llavors sí que haurà de demanar ajuda professional, perquè això significarà que no està podent elaborar el dol de forma adequada.

Fa un temps una companya d'un Servei de Salut Mental, una psiquiatra, em comentava que havia hagut d'atendre una persona derivada de forma preferent a la consulta perquè? se li havia mort el gat. No dubto que tingués un profund vincle amb ell i que la pèrdua li provoqués molt dolor, però no crec que haguem d'utilitzar el temps d'un metge especialista, a més per via preferent, en això. Igual que en el cas anterior, si passat un temps raonable aquesta persona segueix amb símptomes depressius sí que cal actuar des del sistema sanitari perquè estaríem parlant que la mort del gat l'ha portada a una depressió de la qual cal ajudar-la a sortir.

El dolor, el patiment, les dificultats, formen part de la nostra vida quotidiana, però el missatge social és que això no ha de ser així, que hem de ser feliços. I, és clar, és impossible ser feliços sempre. El mite social que ens sosté, i que és necessari, va canviar a mitjan segle passat. Abans, i durant segles, va ser la salvació: passés el que passés en aquest vida al final tot se solucionava perquè ens moríem i ens esperava el cel. Ara el mite és la felicitat. Hem de ser feliços. I si no ho som és que hi ha alguna cosa que va malament i que cal solucionar. Hem d'anar al psicòleg o al psiquiatre perquè repari la nostra infelicitat. I oblidem que aquesta felicitat, en el nostre sistema actual, està basada en l'èxit, però en l'èxit professional, econòmic i social, no en l'èxit humà.

No estic fent apologia del sofriment, sinó només evidenciant que la felicitat no és un estat permanent ni pot ser-ho, que no tot s'acaba amb les pastilles i que no hem de buscar explicacions psicopatològiques a qualsevol malestar, experiència negativa o sofriment psíquic.

La parella de la meva amiga i tots els que ens l'estimàvem haurem de passar una etapa de dol, de record dolorós fins que a poc a poc anem aprenent a viure amb el forat que ens ha deixat el seu adeu. La resposta al patiment psíquic provocat per aquests malestars de la vida quotidiana, per aquests «dolors del viure» no està en la medicació psiquiàtrica sinó en el suport en les persones que ens envolten, en la comunitat, i a entendre que igual que la mort forma part de la vida, l'angoixa, l'ansietat i la tristesa també formen part del mateix conjunt d'emocions, necessàries, que representa la felicitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Embaràs

Guia per a embarassades

redacció

 | 0

Et donem consells, t'ensenyem a fer massatges, t'expliquem què pots i no pots menjar...