Pallassos d'hospital
Acompanyar els pacients en les emocions exigeix mètode i formació. Els Pallapupas -pel nas vermell els reconeixeran- fa pràcticament 20 anys que creen mons màgics a les habitacions dels hospitals, a les sales d'espera o a les baixades al quiròfan amb l'objectiu de millorar el benestar, sobretot dels pacients, però també de les famílies i dels professionals sanitaris. A més d'una formació artística concreta, els pallassos tenen supervisió psicològica, assumeixen un codi deontològic i s'instrueixen en coneixements mèdics per entendre com pot afectar una malaltia o un tractament o per tenir integrades les mesures d'higiene i aïllament necessàries en cada cas. «No venim als hospitals a fer un espectacle, sinó a ser presents en un moment difícil», remarca el director artístic de l'entitat, Sergi Estebanell.
Els pallassos Endoscòpica Loveo i Tiritín Complex irrompen al Servei de Pediatria de l'Hospital de Sant Pau per inventar-se un matusser ascens a una muntanya, mentre un infant, a qui les infermeres col·loquen una via, no els abandona amb la mirada i els segueix a ritme de riallades.
Minuts abans, aquests dos pallapupas, Cristina Garcia i Xavi Estrada, escoltaven amb atenció un dels infermers responsables de la planta. Aquesta acció s'anomena «la transmissió», un procés imprescindible abans de cada intervenció dels pallassos. Consisteix en el traspàs per part del personal sanitari d'aquella informació necessària dels pacients, com el motiu d'ingrés, l'estat emocional i les mesures preventives i d'aïllament. Aquest procés, amb informació estrictament confidencial, es fa sense el nas vermell, un detall que no és menor en les regles de Pallapupas. La coordinació amb el personal sanitari és clau en la feina d'aquests pallassos que formen part de l'equip en situacions, per exemple, en què s'ha de disminuir la por.
Mètode propi
Pallapupas té un mètode propi que es basa en l'escolta activa per conèixer el context -els pacients, l'espai, el personal mèdic- i en la improvisació personalitzada. «Cada vegada creem un món diferent. No venim a fer una actuació preparada sinó que transformem l'espai», puntualitza Estebanell. També hi tenen un paper molt important els recursos tècnics de cada artista, com la veu, la música o l'ús d'objectes.
Per adquirir aquestes competències, els pallapupas reben formació. A nivell artístic, es dota aquests pallassos dels recursos tècnics per transformar el context hospitalari, que és el que els diferencia d'un artista que actua al circ, al teatre o al carrer. Els pallassos també reben supervisió psicològica. Treballen en grup a partir de casos pràctics per saber com afrontar-los. «El clown vol d'una entrega màxima, ha de ser vulnerable i present tota l'estona. Això és difícil i cansat. La màscara dels pallassos és el nas, que filtra les emocions que rebem. Tot i aquest filtre, quan treballen amb tantes emocions, aquestes acaben traspassant el personatge i arribant a la persona», diu el director artístic.
Els clowns reben una formació estàndard per part d'un metge o infermer per comprendre l'afectació de les malalties que es trobaran. «Hem d'entendre molt bé què està passant en aquell moment concret, quina és la malaltia i el tractament i com poden afectar», subratlla Estebanell, que posa d'exemple: «Hem de saber que un nen que han operat d'apendicitis no pot riure perquè li acaben de posar els punts».
Per als pallassos d'hospital, són sagrades les mesures d'higiene i d'aïllament i, de fet, la planificació de les intervencions segueix aquest criteri. També és primordial el codi deontològic, amb normes com vetllar per la intimitat i la dignitat dels pacients i dels familiars o no prendre posició davant de judicis de valor o queixes.
Artistes experimentats
Els pallapupas són artistes professionals experimentats i amb sensibilitat per treballar en l'àmbit social, amb infants i adults, explica Estebanell, que destaca una altra característica dels pallassos d'hospital: «Sempre dic que busquem artistes sense ego». Segons Estebanell, els artistes que s'apropen a Pallapupas ho fan perquè «necessiten alguna cosa més, com ara trobar en l'art un motor de canvi».
La vinculació dels artistes amb l'entitat sol ser llarga i el director artístic ho raona: «Cada dia pots trobar un cas que no saps com afrontar i que implica superar-te i, per a un artista, aquest repte constant és el màxim». Això sí, els artistes no acostumen a intervenir als hospitals més de dos o tres dies la setmana, i aquesta feina la combinen amb d'altres.
Navegants d'emocions
Estebanell assegura que, en qualsevol situació, per molt adversa que sigui, l'humor hi pot néixer i hi té lloc, però matisa: «Els Pallapupas no només hi són per fer riure, sinó per acompanyar en les emocions. Hi ha infants que necessiten treure la ràbia perquè no estan conformes amb la situació. D'altres tenen por o tristesa».
