Donar poders a una persona o institució perquè representi els interessos del malalt, nomenar o excloure persones perquè tinguin cura del pacient o del seu patrimoni, o les voluntats anticipades són els tres instruments legals que el Col·legi de Notaris recomana signar per evitar «conflictes» en cas d'incapacitació. Són les fórmules legals que recull la llei per garantir que es compleix la voluntat d'una persona que, en el futur, pot veure anul·lada la seva capacitat d'expressar-la. Els malalts d'Alzheimer i les seves famílies cada vegada estan més informats i avancen els tràmits. Així, els pacients poden decidir sobre qüestions vitals i ser-ne conscients abans de perdre les capacitats, i els familiars poden «alleujar» la càrrega per aquestes tries.
Afectats per demències
Es calcula que una de cada deu persones més grans de 65 anys i una de cada dues de més de 80 tenen algun tipus de demència. En la majoria de casos és Alzheimer, una malaltia discapacitant que s'ha convertit en una de les principals causes de dependència. La incapacitació és el procediment judicial que determina el tutor de la persona malalta i, per tant, designa qui ha de decidir sobre el pacient en qüestions cabdals com és la cura, el patrimoni o el mateix tractament de la malaltia. És un tràmit d'últim recurs que s'ha de demanar a un jutge quan el pacient ja no pot prendre decisions per si mateix.
Abans, però, d'arribar a aquesta situació, la llei preveu diferents fórmules legals per aconseguir que la voluntat del pacient es faci realitat. Són tràmits que s'han de fer davant de notari i, per aquest motiu, la Fundació Pasqual Maragall, per mitjà dels grups terapèutics per a cuidadors, dona a conèixer l'acord que té establert amb aquesta institució per a un assessorament complet.
El notari Albert Domingo ha explicat que hi ha tres instruments legals preventius que es poden signar individualment amb finalitats diferents. El primer són els poders preventius, que serveixen per designar una persona o una institució com a representant dels interessos de l'atorgant. Així, aquest document permet que una altra persona, l'escollida, pugui fer tràmits com per exemple els bancaris o de venda de patrimoni, sense haver de recórrer a un procediment judicial. El segon és l'autotutela, és a dir, el nomenament o l'exclusió de persones o institucions que han de tenir cura del pacient en cas d'incapacitació, és a dir, permet evitar que un jutge nomeni una persona com a cuidadora que no és la que el pacient considera la més indicada per fer-ho. D'aquesta manera, es poden evitar conflictes, per exemple, entre germans. El tercer és el testament vital, és a dir, les voluntats anticipades sobre l'acceptació o el rebuig del pacient sobre determinats procediments terapèutics.
Cada vegada les famílies estan més informades i són «conscients de les dificultats» que comporta la malaltia i hi ha «més prevenció»; abans s'anava «a remolc». Sandra Poudevida, psicòloga de la Fundació i terapeuta sènior del programa de grups terapèutics per a cuidadors de la Fundació Pasqual Maragall, explica que fins i tot els malalts tenen «més consciència», ja que el diagnòstic també s'ha avançat.
Per a Poudevida és important fer-ho amb temps, ja que aporta «certa tranquil·litat». El gran avantatge que hi veu la terapeuta és que s'eviten situacions que poden ser incòmodes com ara triar si s'institucionalitza un malalt i si és així, a quina residència. Considera «molt satisfactori» que s'hagi pogut deixar per escrit la voluntat del pacient, tot i que després la família s'hi ha d'adaptar en funció de les circumstàncies.
