12 de juny de 2020
12.06.2020
Regió7
ENTREVISTA: ELISABET TARRÉS I GARCIA
ESPECIAL: HOSPITALS DAVANT LA COVID
Infermera de la Unitat de Cures Intensives (UCI) de la Fundació Althaia

«El nostre col·lectiu no pot parar màquines i sortir al carrer»

Els infermers de l'UCI vivim la mort de prop, però el que hem viscut aquests dies ha estat molt trist

12.06.2020 | 08:37
«El nostre col·lectiu no pot parar màquines i sortir al carrer»

La manresana Elisabet Tarrés i Garcia té 53 anys i treballa a la Unitat de Cures Intensives (UCI) des del 1989, primer al Centre Hospitalari i més tard a Sant Joan de Déu. És la infermera responsable dels projectes zero, per evitar les infeccions dins de la unitat.

Des del 29 de maig, a Manresa no hi ha hagut defuncions per covid-19. En quina situació està actualment l'UCI de Manresa?
Després de viure setmanes de molt alta intensitat, actualment la situació a l'UCI és més estable, hi ha tres pacients ingressats per covid-19. En el moment de més pic, vam tenir més de 40 pacients. Un dia, l'equip d'infeccions de l'hospital ens va parlar d'un possible cas de covid-19 que si empitjorava hauria d'ingressar al nostre servei. De cop, vam ser conscients que teníem el virus a la porta de casa. Vam preparar dos boxs amb material d'aïllament per si de cas, la setmana següent hi va haver el brot d'Igualada, el primer malalt traslladat amb covid-19, i d'aquí ja va ser un no parar d'ingressos.

Ha estat a primera línia des del principi de la crisi. Com ho ha viscut, tant a nivell professional com personal?
Els primers dies ho vaig viure amb molta por, no sabíem com ens afectaria a nosaltres i patíem per les nostres famílies. Vam entrar en una pel·lícula de ciència-ficció. Es van anar incorporant altres companys que ja havien treballat a l'UCI anteriorment i també molts que no l'havien trepitjat mai. Si per a mi treballar en aquestes condicions suposava un estrès brutal, un cansament físic molt gran i psicològicament era difícil, imagineu aquest companys nouvinguts! Sort n'he tingut de la meva família, que m'ha cuidat molt.

Vostè ha passat la malaltia?
La veritat és que no ho sé. No he tingut símptomes, però potser sí que l'he passat. Ara està previst que des d'Althaia ens facin les proves serològiques i podré saber si l'he passat o no.

Quin és el paper que tenen les infermeres a l'hora d'atendre aquests malalts?
La nostra feina és bàsica. Un malalt intubat necessita que li supleixin totes les seves necessitats, des de respirar, menjar, el manteniment de la pell, la mobilitat, aplicar els tractaments mèdics que són molt complexos... La nostra tasca és cuidar cada minut d'aquests malalts, no els pots deixar. Quan estan desperts has de ser-hi, parlar amb ells, explicar-los què els ha passat, on són, perquè molts cops es troben desubicats.

Com ha estat i és el seu dia a dia durant la pandèmia?
Jo arribava a l'hospital amb temps, a les 7 del matí. Posar-se l'EPI és un procés lent i va bé que algú et repassi abans d'entrar per si t'has vestit correctament. El torn de nit ens rebia amb cançons, era una bona manera de començar el matí. Entrava a l'UCI i buscava la infermera que portava els meus malalts. Em costava reconèixer les meves companyes, totes amb les cares molt cansades, vestides amb les granotes, les mascaretes i les ulleres! La infermera de la nit m'explicava tot el que havia passat des que jo havia marxat i començava el torn controlant constants i posant medicació als meus malalts. Fèiem les higienes que ens corresponia, canvis posturals, hidratacions, contactes amb les famílies... Hi ha tractaments que requereixen molta força i cal ser fins a quatre infermeres. Si podíem, a mig matí ens trèiem els EPI i sortíem 10 minuts per hidratar-nos, i hi tornàvem fins a l'hora de plegar.

Què destacaria, de tot el que ha aportat a la gestió de la crisi del coronavirus?
Que som un gran equip i que entre tots ho hem aconseguit. Tothom ha anat posant el seu gra de sorra, ganes de treballar i de fer bé les coses. Destaco l'energia que teníem, que a vegades no sabíem pas d'on sortia. La valentia de les famílies dels nostres malalts que han estat amb nosaltres dia a dia i, sobretot, els nostres malalts, que han sigut els grans herois de la nostra feina.

Hi ha moltes persones que han mort soles perquè l'aïllament no ha permès a la família ser a prop dels malalts. Quins sentiments els deixen aquestes defuncions?
Els infermers de l'UCI vivim la mort de prop, sabem com afecta les famílies i a nosaltres, però el que hem viscut aquests dies ha estat molt trist, amb molta ràbia quan ha arribat de forma inesperada o quan veies que no era just. Hem tingut matrimonis que han mort tots dos, persones joves... La nostra és una UCI oberta i humanitzada que permet acompanyar els malalts durant tot el dia i, en casos en què es preveu la mort, les famílies poden ser-hi fins al moment del final de la vida. Durant la pandèmia no ha estat possible i entre tots els companys hem fet pinya per acompanyar. Ha sigut dolorós.

Hi ha hagut centres sanitaris on ha faltat molt material de protecció, respiradors, llits... Ha estat el cas d'Althaia?
En un primer moment semblava que no hi havia prou material de protecció i calia reutilitzar-ne. Els respiradors eren el més important per al malalt crític. Vam arribar a tenir més de 40 pacients amb respirador, així que es van haver d'utilitzar tots els recursos que teníem a l'abast: respiradors de quiròfan, de la Clínica Sant Josep, els que ens van cedir de la FUB... Sí que hi va haver material fungible que venia d'Alemanya que va deixar d'arribar, però vam buscar alternatives mantenint el que teníem, esterilitzant material, o amb els nous recursos que ens facilita la tecnologia 3D. Ens reinventàvem.

Es podria haver evitat el col·lapse sanitari? Calia, potser, més inversió i menys aplaudiments?
És clar que s'hauria pogut evitar si haguéssim tingut cinc vegades més llits d'UCI, però en el nostre país no hi ha inversions en sanitat, sinó més aviat retallades que ens han deixat molt al límit. Ara, amb la pandèmia, se'ns ha reconegut socialment, però d'aquí a un temps tornarem a estar com sempre. Se'ns tornaran a retallar els sous i ens tornaran a augmentar les hores de treball. Som un col·lectiu poc afortunat a l'hora de reivindicar la nostra situació. No podem parar màquines i sortir al carrer. Ens agradaria que després d'haver superat aquest repte se'ns considerés més i es milloressin les condicions de treball i també salarials. Però tot això no té res a veure amb els aplaudiments, a mi en particular m'han agradat, m'han reconfortat i m'han donat ànims per continuar. Tots esperàvem el moment de les 8 del vespre, fins i tot el Bu, el meu gos, intuïa l'hora.

Què en pensa del procés de desconfinament que s'està duent a terme? Ens hem relaxat massa i això afavorirà, com diuen els experts, un rebrot?
Esperem que no. Els experts han decidit com s'ha de fer el desconfinament i la normativa està bé, el que passa és que cadascú l'aplica com li agrada. Els que hem viscut la pandèmia a primera línia o les persones que han patit la malaltia de prop crec que som més prudents a l'hora de desconfinar-nos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Embaràs

Guia per a embarassades

redacció

 | 0

Et donem consells, t'ensenyem a fer massatges, t'expliquem què pots i no pots menjar...