28 de febrer de 2021
28.02.2021
Regió7
coronavirus

Professionals recorden el primer cas de covid-19: «Hi havia incertesa però teníem una energia increïble»

Una infermera i un metge del Clínic diuen que ara fa un any estaven preparats per a una malaltia emergent però no imaginaven el que vindria després

28.02.2021 | 00:01

La infermera Raquel González Urria i el doctor Daniel Camprubí formen part del ´grup Ubuntu', un equip multidisciplinari i especialitzat de l'Hospital Clínic que fa anys que es preparava per l'arribada d'una malaltia altament transmissible com la covid-19. Aquest grup va participar en el primer diagnòstic a Catalunya, el 25 de febrer del 2020, i va fer el seguiment de la pacient. Els dos professionals coincideixen a recordar aquells dies amb la «incertesa» de fer front a una malaltia desconeguda, però sense tenir por, sobretot per la seva formació, i amb una «energia increïble» per trobar-se davant d'una gran responsabilitat. Però no s'imaginaven tot el que vindria després i és ara, diu González Urria, quan és més complicat: «Estem més decaiguts».

«Era a casa quan em van trucar per activar-me per a la guàrdia del primer cas. Estava tranquil·la i em sentia segura per aquesta formació extra en aïllament», coincideix Raquel González Urria, infermera de l'Àrea de Vigilància Intensiva (AVI). «Hi havia incertesa. Ningú sabia què venia, però també notàvem una responsabilitat molt gran i ho vam encarar amb moltíssimes ganes i una energia increïble», afegeix.

«Teníem el punt de nerviosisme d'estar afrontant una malaltia que desconeixem. Seguim tenint molts interrogants, però els de les primeres setmanes eren grandiosos», reflexiona Camprubí. D'altra banda, en aquell primer diagnòstic, d'una dona italiana de 36 anys resident a Barcelona, van tenir la «tranquil·litat» que era una persona amb poc risc de complicacions de la malaltia, com també ho van ser els pacients següents.

Aquests primers pacients van ingressar en unitats de cures intensives, tot i que la seva clínica era lleu, però per raons de bioseguretat.

«No esperàvem que tindríem l'allau de casos que hi ha hagut a posteriori. Pensàvem que potser podríem contenir-los amb unes quantes unitats d'UCI o d'aïllament», reconeix Camprubí. «Sabíem que tard o d'hora ens tocaria, però ningú s'imaginava que seria així», subratlla la infermera de pacients crítics.

De la incertesa a la por

Pocs dies després d'aquells primers diagnòstics, la transmissió comunitària del virus a Catalunya i a altres països va impactar de forma virulenta els centres sanitaris. «Recordo molt caos i llavors sí que vam passar de la incertesa a tenir por, potser. Però la por no podia anar davant del que havíem de fer», assenyala González Urria, que recorda com des de la direcció van demanar al seu grup escalar la formació especialitzada davant de noves malalties a tot l'hospital.

«Em sorprèn encara a dia d'avui la plasticitat que va tenir l'hospital; com es van obrir sales, com es van muntar preses d'oxigen on no n'hi havia. Les unitats es van transformar de la nit al dia per a l'atenció directa de pacients amb covid-19. La part reconfortant és veure que tots els companys anàvem a l'una però també hi ha la part de por, el moment en què semblava que no hi hauria llits suficients a les UCI, que l'endemà el nombre d'ingressos podia ser major. Per sort aquell moment límit no va arribar mai», diu Daniel Camprubí.

Un any després

González Urria reflexiona que la situació actual li és més difícil de gestionar: «Ara és molt dur perquè se'ns ha acabat l'energia del principi. Per molt que els tractaments siguin millors i hagi arribat la vacuna, que això dona energia, el desastre segueix igual i la gent no ho acaba de veure. Això entristeix. Necessitarem ajuda psicològica segur, jo com a mínim».

«Per molt que la gent digui que estem preparats i que estem fets d'una altra pasta, que aquesta feina és una vocació, crec que ningú està preparat per veure gent morir, i morir sola. I si algú està preparat algun dia, crec que ha de marxar i deixar la feina», expressa aquesta infermera.

Camprubí destaca els aprenentatges d'aquests dotze mesos, com la velocitat de la recerca per intentar trobar nous medicaments i les vacunes, o veure com la sanitat és capaç d'adaptar-se a una situació «tan crítica». «Ens falta molt per aprendre. La part de neguit o de por que tinc és que ens quedem amb el fet d'haver-ho fet tan bé com hem pogut però no ser capaços d'actuar millor de cara a la propera», sospesa.

«Les malalties no estan tancades en una regió del món»

Segons el metge especialista en Salut Internacional, cal establir les bases per evitar que es repeteixi una pandèmia d'aquesta magnitud, i que si es produeix, «estar més ben preparats, amb les eines necessàries». La clau, recalca, és l'anticipació.

«Per primera vegada ens hem adonat que una malaltia que comença en un punt del món pot transformar el dia a dia de tot el planeta. És el que ha passat ara i és el que seguirà passant per molts factors, com la mobilitat internacional o el canvi climàtic. El que passa en una punta del món pot afectar l'altra. Ens hi hem d'acostumar, serà així. Hem de canviar la visió de les malalties: no estan tancades a una regió del món», adverteix el metge del Servei de Salut Internacional.

La part humana

«A molts ens haurà canviat per viure amb més vitalitat. M'agrada molt la feina que estic fent i he vist que té sentit i, a la vegada, la pandèmia ha tocat a tothom en l'àmbit personal. Ens ha posat a lloc i ens fa replantejar les nostres prioritats», expressa Daniel Camprubí, sobre com la pandèmia l'ha canviat com a professional.

«Em quedo amb la part humana, de tot el que hem viscut entre nosaltres i com ens hem conegut. De com hem treballat en equip», assenyala González Urria. Com un preludi, el grup especialitzat en aïllaments davant de malalties emergents s'anomena Ubuntu. Camprubí explica el significat: «És missatge de cohesió, d'emmirallar-se en els ulls de l'altra».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Embaràs

Guia per a embarassades

redacció

 | 0

Et donem consells, t'ensenyem a fer massatges, t'expliquem què pots i no pots menjar...