Jorge, cirurgià especialista en un hospital de Barcelona, és alcohòlic. Ho serà tota la seva vida, encara que faci diversos anys que no beu, adverteix. Ho explica des del benestar que avui sent després d'un primer ingrés, una recaiguda molt posterior, molta teràpia i hores de meditació, el que millor li ha anat últimament per enfrontar-se a les més de dues dècades que fa que està enganxat a les substàncies. «Vivim molts pics d'estrès laboral», es justifica. Ser metge i addicte, és doblement dur.
«La meva vocació és oferir ajuda, no demanar-la», sentència. A més, existeix l'estigma: «Que et tractin amb discreció és clau perquè no et menyspreïn de manera fulminant», assegura al Periódico de España. Quan aquest diari (del mateix grup editorial de Regió7) organitza, a través del seu col·legi professional, l'entrevista amb el facultatiu, es pacta que tot el que té a veure amb les seves dades personals sigui confidencial. Així que fem veure que Jorge -ell mateix tria el nom- té al voltant de seixanta anys i que treballa com a cirurgià en un hospital de Barcelona. També exerceix a la medicina privada. Fins aquí és el que es pot llegir de la seva biografia.
La resta, el seu llarg historial d'addicció és tan real que dol escoltar-ho quan ho narra de forma pausada -el mindfulness ha estat fonamental a la seva vida en els últims anys, repeteix diverses vegades- però també amb una certa reserva que va deixant anar a mesura que avança l'entrevista i guanya confiança. Això sí, el facultatiu es mostra en tot moment reticent a donar cap detall que permeti identificar-lo. Que un sanitari admeti públicament la seva addicció a l'alcohol i/o altres substàncies és molt complicat, assegura més endavant. Per comú que sigui el problema. «Hi ha la mateixa estadística d'addiccions que entre la població normal. És més fàcil caure entre nosaltres, perquè es viuen molts pics d'estrès laboral. Costa molt entendre que tens una malaltia, fins i tot per a un metge», reconeix.
ALCOHOL, COCAÏNA, MARIHUANA...
Jorge va començar a consumir quan tenia uns 35 anys. Així fins a la quarantena... «Alcohol, cocaïna, marihuana... La meva addicció més problemàtica era amb l'alcohol. Ho desencadenava tot. Estava per darrere de tot. Creus que ho controles i és a l'inrevés, sempre estàs pendent de quan podràs anar a prendre una copa. És l'anomenada fantasia del control. Això ho puc dir ara; en aquell moment, no», assenyala.
Per què bevia?, era la seva feina?, massa tensió?, les hores de quiròfan? Jorge parla d'una mica de tot. D'una generació, la seva, on l'alcohol estava molt acceptat. «Per la meva edat, tenia prejudicis. En la meva generació, el que era alcohòlic era un dèbil, que no sabia controlar. Aquesta idea encara persisteix», afirma. També desgrana el no tenir temps per a si mateix, els pics alts d'estrès o el fet d'exercir una professió molt competitiva on sempre has de ser «el millor». Però, sobretot, parla d'evasió.
«Al principi tot era molt innocent; aquest allargar els àpats amb la sobretaula... Era una forma de relaxació ràpida, un costum molt social», relata. Després, segueix, va començar a beure en solitari «perquè et relaxa, perquè et trobes eufòric i et veus més sociable. A poc a poc, sense adonar-me'n, em vaig convertir en un addicte».
PROBLEMES FAMILIARS
En el seu cas, sempre va mantenir el tipus a l'hospital. Els seus companys no van detectar res. És més, treballar el contenia. Un parany, assegura. Perquè com que aconseguia mantenir-se sobri mentre exercia, pensava que continuava controlant. Fins que una nit que va acabar massa tard -l’endemà va haver de trucar a la feina per dir que no hi podia anar- va admetre que no anava gens bé.
Els problemes amb la seva família el van portar a un primer ingrés hospitalari. El metge va entrar a la clínica de Barcelona que gestiona la Fundación Galatea, a través del Programa d'atenció integral al metge malalt (PAIMM) que va néixer el 1998 a la mateixa ciutat per atendre professionals amb trastorn mental o conductes addictives. Segons dades fetes públiques aquesta mateixa setmana per la Fundación per la Protección Social de la Organización Médica Colegial (FPSOMC), en dos anys, 2019/2020, ja en plena crisi del coronavirus, el programa ha atès 1.201 nous casos, gairebé un 37% més que en els dos anys anteriors.
Un 60% dels pacients que hi han acudit són dones. Els casos d'addicció suposen un 13,5%: un 66% per abús d'alcohol i un 34%, per altres tòxics. Preocupa la incidència de les patologies mentals també entre els més joves. «T'ingressen una setmana o quinze dies i això t'ajuda molt. Els primers dies, és clar, són els més durs», explica el metge, fent un cop d'ull al passat. Ja fora, hi va haver molta teràpia de grup, visites al psicòleg, al psiquiatre... Durant anys. A aquestes teràpies també hi van infermeres, farmacèutics... Ajuda a compartir els teus problemes amb qui treballa en el mateix àmbit? «Sí, t'entenen molt millor», respon el facultatiu català.
MÉS DE DEU ANYS SENSE BEURE
El metge va estar sobri durant més d'una dècada. Dotze anys, precisa. Però, un dia qualsevol, va tornar a beure. Per què va ser la recaiguda? «Per res en particular. És com quan tornes a fumar», respon. En aquesta segona fase, com ell anomena a la segona part de la seva vida, no va arribar a estar ingressat. Va tornar a teràpia i al seguiment continu. «No havia entès que la segona part de superar l'addicció és admetre la llibertat que et pren. El fet d'estar sempre pendent de si beus o no, també provoca molt estrès», admet.
Jorge ha aconseguit tornar a deixar-ho. «Dec portar sis o set anys ja sense beure. Recordo la data, era un 4 d'octubre, de l'any... ja no». Prossegueix. Segueix amb meditació i, cada tres mesos, visita el psiquiatre. Es declara feliç amb la seva vida personal i professional. Però, postil·la: «Soc alcohòlic i això és una realitat».
«QUE VISQUIN, QUE NO TREBALLIN TANT»
Durant aquests últims anys ha continuat en actiu. Ja no li queda tant per jubilar-se. El va afectar la pandèmia? No directament, explica. Estava recuperant-se d'una operació i no li va tocar lluitar a la primera línia. Però recorda la tensió que van viure altres companys: «L'estrès del sanitari ha estat molt potent, no sabíem molt bé per on anar. El pitjor era la incertesa. Si puja l'estrès, és normal que hagi augmentat el consum de substàncies. Mira les infermeres, a vegades els toca doblar torns. Gairebé no et queda temps per a tu mateix. És més còmode prendre't un parell de copes i anar-te'n a dormir».
Què diria als seus col·legues més joves? A aquests que, segons les estadístiques, són els més tocats per tot allò viscut durant la crisi sanitària. «Que visquin, que no treballin tant», riu (per primera vegada en tota l'entrevista). «Que es preocupin més per la seva vida personal que per la laboral. Millor gaudir de cada dia que estar pendent de si ets el millor», aconsella. Però, insisteix, la seva professió és molt competitiva: «Potser estàs en un quiròfan a vida o mort i després estàs veient un esquinç de turmell. Aquests canvis bruscos t'afecten. Per això és tan important que la persona es prepari i això significa temps per a un mateix que no solem tenir tal com està organitzat el sistema sanitari, amb càrregues fortes d'estrès i un important volum de pacients».
ELS METGES SÓN PACIENTS PÈSSIMS
Per poder recuperar la seva vida professional, per a Jorge va ser bàsica la confidencialitat que va trobar en el programa en el qual va entrar a través del seu col·legi professional a Barcelona. «Es porta amb molta discreció i això en el món laboral sanitari és molt rellevant, perquè si no et menyspreen de forma fulminant», assevera. A més, admet el cirurgià, als metges els costa demanar ajuda quan són ells els que tenen un problema. Són pacients pèssims. La seva teoria és que «com que has estudiat les substàncies els perds el respecte. Fins que et toca a tu. Potser també ens costa perquè la nostra vocació és oferir ajuda, no demanar-la. Estàs a l'altre bàndol gairebé sempre», finalitza.
