«Sorprèn la idiosincràsia dels deportats del Solsonès als camps nazis», apunta l’historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries, Jordi Guixé, que explica que molts d’ells eren habitants de masies pràcticament inhòspites i que tenien poca o gens responsabilitat política. El Solsonès va recordar ahir els 12 solsonins deportats als camps nazis en un acte de memòria històrica.
Actualment es tenen confirmades 12 persones del Solsonès que van ser deportades als camps nazis. Segons explica Guixé a Regió7, la majoria eren pagesos que vivien en llocs inhòspits i que van anar a parar a França per causes diverses, però principalment per les seves conviccions polítiques i amb l’objectiu de fugir de la guerra i el franquisme. «La idiosincràsia de la nostra comarca respecte a l’origen dels deportats és diferent a la d’altres zones», destaca l’historiador. En aquest sentit, sí que algun d’ells va tenir certa responsabilitat política com és el cas de Josep Riba, que va formar part de l’Ajuntament d’ERC durant la República a Odèn, però la gran majoria no en tenien. «Potser no eren analfabets però estaven poc preparats. Sorprèn aquest fenomen», destaca Guixé, que va ser l’autor de la primera llista de deportats del Solsonès publicada l’any 2006. De fet, també és membre de la secció d’història del Centre d’Estudis Lacetans, que enguany compleix 25 anys.
Al Solsonès la guerra civil i la postguerra es va viure amb «molts silencis i un franquisme camuflat que s’imposarà fins a la democràcia». Guixé destaca que el Solsonès va ser l’única comarca catalana en què en les eleccions del febrer del 1936 va guanyar el front de dretes amb el 70% dels vots. «En les eleccions del febrer del 36 a tot Catalunya guanya el front d’esquerres, i a l’únic lloc on guanya el front de dretes, amb el 70% dels vots, és el Solsonès», diu Guixé. Això és simptomàtic, apunta l’historiador, d’aquesta espècie de conservadorisme d’una comarca amb una ascendència tradicionalment carlina i conservadora liderada per grans terratinents i amb una gran influència de l’Església.
El Solsonès va destacar, també, per tenir un gran nombre d’emboscats, que eren aquells joves que, en edat d’allistar-se, no van anar a cap front. Van decidir amagar-se al bosc o a masies aïllades on van romandre durant tot el temps que va durar la guerra. Els seus motius eren diversos. La por d’anar a combatre i morir o resultar ferit, l’arrelament a la terra, la seva posició contrària al Govern republicà o, fins i tot, la indiferència política, que els feia preferir quedar-se a prop de casa abans que anar a lluitar per unes idees que no compartien.
L’historiador David Guixé va moderar una taula rodona en què van participar els també historiadors Rosa Toran, Josep Rafart i Daniel Montañà. La iniciativa va servir per fer una visió d’àmbit local però també d’àmbit català de la vida dels deportats als camps nazis. La taula rodona es va complementar amb una exposició desenvolupada per l’Amical de Mauthausen i amb el monòleg «36+1» dirigit i protagonitzat per Maria Pla