No sembla aconseguir sortir del focus de l'actualitat...

Bé, intento mirar-me-la amb distància.

Ho dic per la polèmica de la seva suposada reunió secreta amb Marta Pascal i Jordi Xuclà.

Secreta a la cafeteria d'un hotel i amb un periodista assegut a la taula? Això ja és passat...

Li ha deixat mal gust de boca la reacció del seu partit? Vostè va dir que l'havien deixat com un drap brut...

Ja ha passat. Les coses ara passen més ràpid que abans. El que caracteritza aquests temps és que les coses van a tota velocitat.

Se sent una mica el gerro xinès del PSOE, que no saben on posar-lo?

No, en absolut. Fa quatre anys vaig decidir allunyar-me de la política. Al llarg de la meva trajectòria n'he vist plegar molts altres i sé perfectament com se'n surt, què passa, com pensen els que surten i què vaig demanar jo aleshores als que marxaven. El que passa és que no pots renunciar a veure les coses i a tenir opinió. I de tant en tant la dónes. Ara, amb el tema de Catalunya em demanen opinions cada dia, he rebut invitacions per anar a la ràdio, a televisions... Gairebé totes les rebutjo, i he escrit tres articles.

Doncs qualsevol diria que no té gaire protagonisme...

Vaig marxar. No represento el PSOE quan parlo, però em nego a no tenir opinió política. L'actualitat la segueixo, però d'una altra manera. Visc en un altre món fora de la política, però la política inevitablement segueix sent part del meu món. Una altra cosa és que algú em demani consell i això mai ho nego, perquè crec que és la meva obligació. Durant anys he tingut un sou públic que van pagar els ciutadans, i per això si algú em demana el meu parer no m'hi negaré: crec que és una cosa que he de fer. Però ja sé que el meu món és darrere de la primera fila. Vaig veure'n plegar d'altres i en vaig aprendre.

La reacció química de Catalunya està neutralitzada o creu que encara és possible que es repeteixi un escenari de tensió com l'últim amb el procés d'investidura?

Crec que el fons de la qüestió no és gens fàcil de resoldre, perquè hi ha una meitat de la societat catalana que ha dit una cosa i l'altra, el contrari. És veritat que una de les meitats fins ara no havia dit res, que és la que defensa la seva identitat com a catalans i espa-nyols. I a més a més, aquesta meitat ha afirmat que ja mai més no callarà. Això canviarà la política a Catalunya. Després de les últimes eleccions l'independentisme ha tingut més escons, tot i que ha rebut un vot emocional. Alguns d'aquests vots duraran el que duren les emocions. El que ha passat en els últims mesos ha demostrat que l'unilateralisme és mort i no ressuscitarà. S'ha demostrat també que l'Estat és fort i no desistirà. A més, el bloc independentista es troba amb unes tensions internes evidents... Però ja li dic que el problema de fons està molt enquistat.

I després hi ha Puigdemont

Sí, tenim aquesta actuació diària pròpia d'un saltimbanqui, igual que Pinito del Oro (trapezista espanyola nascuda el 1931 i morta el 2017), que intenta cridar l'atenció amb els seus salts. Però aquesta situació durarà fins que hi hagi un govern.

De vostè sempre diuen que tot ho sap. Què passarà a Catalunya?

Li faig un pronòstic. Hi haurà govern independentista, però no serà Puigdemont el president. Això sí, els partits independentistes no volen Puigdemont però volen que sigui l'Estat qui pagui perquè no sigui investit, que sigui l'Estat qui ho prohibeixi. Però hi haurà un govern, els independentistes no renunciaran a governar.

Amb Puigdemont proclamant-se com a president natural des de l'exili?

Com un circ, que té la trapezista. Però la situació a Catalunya s'anirà normalitzant i el nou govern complirà les lleis, totes. El tema de fons és molt més complex i anem a una mena de cronificació que és dolenta per a la convivència a Catalunya. Però les circumstàncies són les que són: el bloc independentista està dividit i entre els constitucionalistes no hi ha un projecte compartit.

Doncs després de la resolució del Consell d'Estat el cost sembla que serà alt.

La decisió del Consell d'Estat és, sens dubte, una ensopegada per al Govern, però també és una demostració que les institucions funcionen. Ara el Govern ha decidit anar al Tribunal Constitucional, hi té tot el dret, gairebé diria que és la seva obligació. Perquè el que és clar és que Puigdemont no pot presidir el Govern de Catalu-nya des de Brussel·les. No pot i, sobretot, no ha de fer-ho: és algú que ha fugit de la justícia.

Una lliçó de tot això?

Que l'Estat hagi de recordar mitjançant el Codi Penal que la llei s'ha de complir no és l'ideal, però la culpa la tenen els que la incompleixen. I això hem d'explicar-ho molt bé, de manera adequada. Trobo a faltar que l'esquer-ra no defensi aquesta aplicació de la llei amb l'argument que precisament és la llei la que empara els més febles de la societat i per això cal defensar-la amb dents i ungles. Els constitucionalistes haurien d'exposar que la llei és la que empara els drets, l'instrument de qui no té res més que això per defensar aquests drets. La política es fa en el marc legal i la llei és la que diu el que pots votar o no. I aquest és un acord essencial en una societat, perquè tothom entén que no pots votar si pagar o no els impostos, de la mateixa manera que no pots votar la secessió. Però des de fora tot es veu molt fàcil.

La idea d'Espanya mai no sortirà del divan?

Vaig entrar en política fa molts anys i puc mirar-ho amb perspectiva. És veritat que hem viscut quaranta anys d'una gran evolució, en els quals hem passat de ser una dictadura al que som avui. No nego la gravetat del problema ter-ritorial que avui vivim, però ho superarem. Hem de defensar el nostre estat autonòmic. Miri, Puigdemont parla de franquisme encara. És una gran mentida. Per això hem de posar passió en la defensa del que hem fet. Això no és negar els problemes, ni tampoc implica renunciar a fer autocrítica, però no podem dir que l'Estat actual és equiparable al franquista. No és tolerable que l'independentisme radical vagi ficant-se amb la democràcia espanyola i no hi hagi qui la defensi amb passió.

Però som aquí, una altra vegada, donant voltes al model d'Estat.

Necessitem un projecte que corregeixi els defectes del nostre estat autonòmic. Que l'enforteixi, no que el debiliti. I aquest projecte cal oferir-lo a Espanya, també a Catalunya, no per acontentar els independentistes sinó per gua-nyar-los.

Ciutadans s'enlaira. Creu que aquest efecte que ha obtingut per la seva posició a Catalunya es traslladarà al conjunt d'Espanya?

El que ha passat és que la política catalana ha entrat en la política estatal. Jo mateix vaig alertar molt dels riscos a Catalunya, però mai no vaig pensar que pogués produir-se aquesta contaminació. I avui tenim tres partits que en teoria defensen la Constitució però amb posicions diferents, fet que debilita el projecte constitucionalista. El PSOE és avui qui té una proposta més elaborada de reforma constitucional per consensuar, tot i que potser aquest consens ara és més difícil perquè el Partit Popular i Ciutadans competeixen pel mateix espai i es miren de reüll. Per resoldre el tema de fons a Catalunya segurament seria necessari aclarir algunes coses en la política espanyola. El que separa els catalans és la relació amb Espanya, però també és un problema d'Espanya. I a Ciutadans en va tenir prou assenyalant que ells són els més antinacionalistes per guanyar les eleccions. El Partit Popular, en canvi, ha pagat no haver-se mogut gens. Fa falta oferir un projecte al conjunt d'Espanya que permeti guanyar els independentistes, i això és molt difícil.