Depuració formal i perfeccionisme; agombolament en versos emblemàtics de la tradició del XX; noms de clara línia simbòlica; obra suggeridora, insinuant... Un debut sorprenent. Són algunes de les frases que acompanyen les paraules del jurat que va atorgar el 50è Premi de Poesia Amadeu Oller per a Poetes Inèdits menors de 30 anys a l'artesenc Carles Morell (1992). Se'l va concedir pel poemari Els vapors que maten (Galerada), des de fa uns dies ja és a les llibreries. Un guardó de mèrit i una plataforma per a un jove poeta que ha acabat Filologia Catalana a la UAB. Agraït pels elogis dels jurat, per la confiança dipositada "en alguna cosa que has fet tu", Morell, amb més obra guardada al calaix, acabada i a punt, busca "empatia i entesa" amb el lector. Diu que el mot just sempre es busca però que canvia depenent del moment. Però que quan un poema "te l'aprens de memòria ja és inamovible".

Els recitals de poesia, ara tan de moda, són una manera d'apropar-se als lectors?

si no, el recital sol no mou res.

La poesia és el gènere que més hauria de remoure el lector?

No ho sé. A mi la novel·la em cansa perquè no és la història, és com està plantejada i com està escrita, i en la mesura en com està escrita és allò que deia Rodoreda: una novel·la són paraules. Si són paraules és com estan posades l'una darrere l'altra. Auden deia que la poesia és posar una paraula darrere l'altra... En un poema tu pots llegir una combinació de paraules i que, més enllà del contingut, pensis que sona bé perquè, per exemple, no acostumen a estar juntes. Es desperta una mena de consciència, es trenca el motlle i el receptor es demana què està passant. Això és el que pretenien els formalistes russos, destacar en la forma. La poesia més que la narrativa té aquest component sonor que et trenca l'objectivitat. Hi ha una desobjectivació de l'objecte text.

La forma és el ritme intern? El que va destacar el jurat del seu poemari va ser, justament, la precisió de la llengua.

Sí, una pulsió, sens dubte. Dins la poesia hi ha gustos. A mi m'agrada que hi hagi aquesta desobjectivació. Estem en una sala i si ens hi passéssim el dia, segurament ja no veuríem les cadires. Però si hi arribéssim de bell nou o si les pintéssim de fluorescent, de cop les tornaríem a veure. La poesia que aconsegueix això és la que m'interessa més. Per exemple, Pere Gimferrer. És un llenguatge que s'enfila per ell mateix més enllà del que diu.

És el que busca. Que el llen- guatge s'enfili per ell mateix?

Sí, exacte.

"Els vapors que maten" és un homenatge conscient a Vinyoli?

La citació que inaugura el llibre ja hi era quan el vaig acabar el 2013. Però el títol, que és d'un vers de Vinyoli, concretament del llibre Tot és ara o res el vaig posar a posteriori i sí que vaig fer-ho pensant en l'Any Vinyoli.

Un dels seus poetes preferits?

Sí.

De Vinyoli se'n diu que és un poeta accessible.

Jo diria d'una senzillesa aparent.

La seva poesia busca un lector exigent?

Suposo que no estem per posar condicions! Que em llegeixi qui pugui i qui vulgui. Un lector més lletrat arribarà més al fons... Jo, i sense que això s'entengui com menystenir ningú, no sóc com Estellés, que s'hauria de llegir a tot arreu i als instituts. Jo sóc més fosc.

I més ambigu?

Sí, és una ambigüitat buscada. En el postsimbolisme un determinat símbol pot voler dir més d'una cosa, no és unívoc. Jo ho trobo més ric, un llenguatge que s'expandeix, s'estiren més les paraules.

Abomina de la literatura del jo... tot i que els crítics hi fan referència.

Com diu la solapa, en aquest llibre si és que hi ha el jo, que no té res a veure amb l'autor, és l'última vegada que hi serà.

Així, "Els vapors que maten"...

És un llibre on es produeix la dissolució del jo i en la resta de poesia que he escrit, el jo tendeix a no ser-hi. Jugo amb el tu. L'experiència de la qual parteixis s'ha de literaturitzar.

Però parla d'autoconeixement?

De la impossiblitat de conèi-xer-te.

Se sent continuador amb "Els vapors que maten" d'una tradició poètica catalana en concret, com especifica el jurat?

Crec en la literatura com a fenomen d'adscripció a una tradició. Tu escrius a partir de lectures i t'afegeixes a tot un seguit de gent que ja ho ha fet però ho tractes de la teva manera. Hi ha una línia simbòlica clara però Màrius Torres no és el mateix i Salvat-Papasseit és un autor d'avantguarda. Tradició catalana sí però no m'agrada adscriure'm perquè hi ha diversitat.

No li agraden les convencions?

Sóc bastant poc formal. És a dir, guardo molt les aparences.

Millor vendre 400 exemplars que 200?

Sí. Jo vull que em llegeixin.

I què busca en el lector?

Provocar un cosa molt humana. Em passa llegint Salinger: es crea una empatia literària que és preciosa i que fa posar la pell de gallina. El que busco és col·locar alguna cosa en el text (el lector que faci les seves interpretacions) i hi hagi aquesta entesa.

Sense ambigüitats. Què és "Els vapors que maten"?

Una mena de recorregut vital i unitari en què els poemes s'intenten submergir cap a una mena de coneixement.

I què diria al lector perquè triés el seu poemari?

Crec que no sabria vendre'm... Als lectors els diria que fessin un vot de confiança i que provessin de llegir-lo i, si no, que l'abandonessin i punt. Hi tenen tot el dret.