Una pausa en els assajos de la reposició al Teatre Nacional de l´obra Molt soroll per no res és un bon moment per parlar amb Lloll Bertran de la doble funció de l´espectacle El Florido Pensil (Nenes), aquest cap de setmana al teatre Kursaal de Manresa. L´actriu igualadina porta a la capital bagenca un muntatge que desperta records a un parell o tres de generacions i causa astorament als més joves. Sempre, però, amb l´humor i la comèdia com a punts de partida. Després de la funció de demà, el públic podrà participar en una tertúlia amb les intèrprets.
Com pot tenir al cap els textos de dues obres diferents de manera simultània?
Jo vaig debutar al Teatre Grec amb 'L´auca del senyor Esteve', l´any 1984. Hi havia la flor i nata de l´època, gent com Montserrat Salvador, Rafael Anglada, Pep Ferrer... i molts d´altres. Recordo que abans d´una escena, feia estona amb el Pau Garsaball, sempre xerràvem, i un dia em va dir: «nena, com més memoritzis, més memòria tindràs». És com fer gimnàstica, i jo sempre he tingut molta memòria.
No ha tingut mai por de quedar-?se en blanc?
No, no. Cada obra és una casa diferent. A 'El Florido' parlem totes, i al Molt soroll hi ha diferents veus, coreografies... És com qui se sap moltes cançons. I això que, a vegades, a més dels textos de les obres, també tens al cap algun altre encàrrec que et fan.
«El Florido Pensil» ha tingut molt èxit fins ara. És una excepció en el panorama actual?
Vam estar quatre mesos al Poliorama, del febrer al maig, és un gran èxit, perquè avui en dia dos mesos ja és molt. I sempre ho tenim ple: per a molta gent, no és voler reviure un passat sinó tenir una catarsi. Al juny vam començar la gira, i aquest octubre hem arribat a fer quinze bolos.
Parlar de les misèries de l´escola franquista en clau d´humor és possible?
És que, si no, n´hi hauria per posar-se a plorar. Els protagonistes d´'El Florido' són cinc nenes que veuen el món amb els seus ulls innocents. Hi ha moments de molta comicitat, com quan no entenen res de la classe de catecisme. Ni la monja no ho comprèn, aquest passatge fa molt riure.
En quin any se situa l´acció?
És el 1959.
Vostè va néixer dos anys abans. S´hi sent reflectida?
Jo vaig anar a les Escolàpies d´Igualada i en tinc un record magnífic, mai no em van picar els dits amb el regle ni em van clavar un clatellot, ni res de tot això. Les religioses d´aquella escola eren més avançades, i si posaven un càstig, era pedagògic, res de posar-nos de cara a la paret. I al pati parlavèm català sense que ningú ens digués que no ho féssim.
No deu ser, aquesta, l´experiència de la que parla l´obra?
Tinc una amiga d´Igualada, quatre o cinc anys més petita, que va anar a l´Escuela Nacional i m´explica que a ella sí que li van ventar alguns clatellots. Depenia una mica de l´escola que anaves, del poble, del mestre...
La mirada dels infants ajuda a prendre distància?
Aquells anys van ser terribles, de molta repressió, però fins i tot en aquests contextos hi ha una escletxa per on entra la llum. Els nens i les nenes sempre juguen, riuen, corren... Pateixen, és clar, però són feliços. Fixa´t en les imatges que ens arriben dels camps de refugiats. Són dantesques, però de tant en tant s´hi veuen nens que corren, que juguen, perquè saben sobreposar-se a la terrible realitat que viuen.
Reben comentaris de la gent?
Hi ha grups d´amigues que ens vénen a veure, és molt emocionant, perquè no és un passat tan llunyà com voldríem. Jo dic que aquesta obra és un retorn a un passat molt passat de voltes que no ha passat del tot. En el món occidental sembla que hem fet algunes passes endavant, però encara hi ha camí per recórrer. Entre nosaltres hi ha gent que encara ho veu tot en blanc i negre i amb la música del No-Do.
Hi ha diferències amb l´obra en què els protagonistes són nens?
L´estructura és la mateixa, la de la versió teatral del llibre d´Andrés Sopeña que va fer Kike Díaz de Rada, en versió catalana del Guillem-Jordi Graells. Però hi ha un parell d´escenes diferents. Els nens, per exemple, no feien l´assignatura d´Hogar, on s´aprenia a fer les labors i a ser una bona mestressa de casa. La missió de les dones era casar-se i tenir fills, que després serien grans homes per a la pàtria.
Val més riure que plorar.
L´oci també era diferent. En la versió masculina de l´obra, ells van un dia a la ràdio com a activitat de lleure. Nosaltres, en canvi, anem a la casa de l´amiga més rica, i ens estem amb la minyona, que és qui ens posa en contacte amb la vida real, amb la sensualitat i la carn en una època en què et deien que no t´havies de tocar el cos. Fins i tot els exercicis de matemàtiques eren diferents, ja que els de les nenes plantejaven problemes d´anar a comprar, una tasca pròpia de les dones, és clar.
No és un tema del tot superat. L´obra no només critica l´escola franquista, sinó també el paper de la dona en la societat?
Hi ha molta gent que ens ho diu. L´educació de les nenes era més subliminal i retorçada. La d´ells era ensenyar-los a manar i a imposar-se. A elles, se´ls inculcava que havien de sotmetre´s i ser submises al marit, sense veu ni vot, ni dret a decidir. I aquest discurs te´l feia Pilar Primo de Rivera, una dona! Ella va arribar a dir que les dones no tenen talent creador i altres barbaritats. Vist ara, et fas un fart de riure, però era terrible.
La mirada de les nenes, per ingènua que fos, no deuria escapar a l´aire de l´època.
N´hi ha una que té el pare a França, i les altres li diuen que és un roig. No deurien ni saber què volia dir, però ho sentien i ho deien. Després, a aquesta nena que arraconen, la van a buscar per jugar juntes. Els nens no són rancuniosos.
Com ho perceben els joves?
Es queden molt parats perquè quan els ho explicava l´avi, es pensaven que exagerava. I al teatre s´adonen que no exagerava gens. Fins i tot era pitjor. Poder-ne parlar ha de servir per no cometre les mateixes errades i millorar el futur.
Cadascuna de les cinc actrius és una nena, però també un adult. Qui és vostè?
Jo faig dos personatges totalment oposats l´un de l´altre: Quica Roure, que és una nena molt tendra, i Doña Jimena, una professora de gimnàstica amb molt mala llet, en pla dominatrix. Les cinc nenes procedeixen d´entorns socials diferents, i això es veu en les seves reaccions.
