Una vida dedicada al ball. La santfruitosenca Alba Victòria Nadal, de 32 anys, va començar a fer els primers passos en aquest món quan tenia quatre anys a l'escola Olga Roig de Manresa. Amb només 12 anys, va marxar a viure a Madrid per poder estudiar a l'escola de Víctor Ullate. Després va anar a Londres becada pel Royal Ballet School, on ara és el bagenc Guillem Cabrera. Seguidament, va posar rumb a Copenhaguen, on fa tretze anys que forma part de la prestigiosa companyia Royal Danish Ballet. Ara està nominada com a millor ballarina de l'any a Dinamarca, en la gala que se celebrarà el 10 de juny.

Com es viu l'experiència de ser nominada a millor ballarina de l'any de Dinamarca?

Els papers que vaig fer en els espectacles nominats estan molt bé però n'he fet d'altres que estaven molt millor. Fa tretze anys que estic a la Royal Danish Ballet i em prenc la nominació com un reconeixement a la meva trajectòria. Quan em van donar la notícia, em vaig quedar en xoc, és la primera vegada a la història que una catalana i espanyola és nominada.

Es veu guanyadora?

Al principi pensava que no tenia possibilitats de guanyar, però ara em veig amb el 50% d'opcions de vèncer. Hi ha un candidat que surt molt als mitjans danesos. Jo no sóc danesa, i els factors polítics sempre cal tenir-los presents. Sóc catalana i treballo cada dia, no surto sempre als diaris i no sóc una cara comercial. M'agrada tocar de peus a terra.

Quin és l'estat actual de la dansa clàssica a Europa? I a Espanya?

En dansa clàssica, existeixen companyies molt bones a Europa, amb un nivell molt alt, especialment a Londres, Alemanya i París, entre d'altres. A Espanya el talent hi és. Si s'ajuntessin tots els catalans que estan escampats, es faria una companyia increïble. Tenim talent, ganes, energia i positivitat.

Espanya té un problema cultural estructural?

Falta ajuda institucional, i empreses que inverteixin. A Espanya no hi ha cultura de dansa. A Dinamarca la història del Royal es remunta al 1700. Aquí no hi ha una companyia que hagi fet arrels, que hagi crescut i passat de generació en generació. Tenim la sardana, o a Andalusia les sevillanes, i res més. Però l'Estat no ha contribuït a la continuïtat de la dansa clàssica.

Espanya i Dinamarca són dos mons totalment diferents.

A Dinamarca ve la reina a veure els espectacles, inverteixen molts diners i cada dos per tres hi ha espònsors privats que ens donen beques. A Espanya hi estem a anys llum. Recordo que fa anys vaig anar a un banc de Barcelona perquè em volia comprar un pis a la ciutat. Els vaig dir que sóc ballarina, no em van prendre seriosament i em van preguntar com em guanyava la vida de veritat. A Dinamarca ballem en unes condicions molt respectables i som considerats uns treballadors normals.

Vostè té 32 anys. És una bona edat per a una ballarina d'elit?

Estic gaudint d'uns anys meravellosos. Aquí ens jubilem als 40 anys i rebem una pensió fins que ens morim. Com a ballarina, crec que entre els 30 i 35 anys és quan estàs millor. Quan ets jove tens la força, la innocència, et tires a tot. I ara, et tires a tot, però ho fas amb l'experiència que t'impulsa.

Diuen que l'experiència és un grau.

És una feina molt dura, i has de ser molt forta, pots estar supermotivada i a la següent producció no et posen a l'escenari tant com t'agradaria. Tot el que he pogut viure m'ha servit d'experiència, i ara tinc molt més control i consciència personal. No em preocupo per coses que abans creia que eren la fi del món. L'únic camí és seguir treballant, i estar sempre preparada per quan surtin les oportunitats.

Un factor important són les lesions. L'han castigat molt?

He tingut alguna lesió greu però amb l'ajuda del meu àngel mèdic, Jordi Puigdellívol, ho he superat. He castigat molt el meu cos i hi ha moments que t'adones que no podràs ballar per sempre. No penses mai que algun dia et tocarà plegar, i això és dur.

Ballar al Liceu de Barcelona continua sent un somni?

Sí, sempre ho he dit a la meva mare, no puc deixar les puntes fins que no trepitgi el Liceu. M'agradaria ballar a casa. El setembre seré al teatre Grec de Barcelona, on participaré com a única representant catalana a la gala Ibstage, on hi haurà estrelles mundials de la dansa.

Sent que no és profeta a la seva terra?

[mmm...] Jo no m'he promocionat, faig la meva feina i prou. No vaig a La Vanguardia ni a Facebook explicant els meus mèrits, sóc bastant modesta en aquest sentit. Però sí que és cert que ni l'ambaixada espanyola ni la Generalitat s'han adonat que una catalana fa tretze anys que balla a Dinamarca en rols principals i que ha fet gires per Washington, Nova York, i un llarg etcètera. Crec que haurien pogut tenir una mica de detall amb mi, ho hauria agraït molt, però no passa absolutament res.