Ha plogut molt des que Baudelaire va definir el flâneur com un personatge arquetípic de la modernitat, i també fa temps que Walter Benjamin va parlar del caminant com l'espectador de l'urbs capitalista. La periodista Anna Vilajosana (Manresa, 1970) no és una vilatana del París de Napoleó III ni coetània del pensador enterrat a Portbou, però la seva mirada íntima i distreta a la ciutat on ha viscut tota la vida es deixa sentir a les pàgines d'un llibre que reprèn el camí iniciat el 2008. El volum Sentir Manresa novament amb el tàndem que l'autora forma amb Edicions Selectes-Llibres Parcir, sense grans canvis però «posat al dia després d'haver-lo revisat de dalt a baix».
Passejar s'ha posat de moda. I Vilajosana proposa al lector que l'acompanyi en un viatge eminentment fotogràfic que va prendre cos fruit d'una necessitat. «Fa uns quants anys vaig anar a l'Argentina a visitar uns familiars. Els volia dur un llibre sobre Manresa però cap em feia el pes», explica: «vaig comentar a Antoni Daura -llibreter de la Parcir- com m'agradaria que fos un llibre per regalar, i em va convidar que el fes jo».
D'aquella afortunada trobada en va sortir Sentir Manresa, coeditat per Parcir i Zenobita, i el miler d'exemplars que es van posar a la venda «es van exhaurir relativament aviat», apunta Daura. Nou anys després, l'obra de Vilajosana torna als taulells amb una nova maquetació i els mínims canvis necessaris per actualitzar el relat. «La portada és nova: el 2008 vam fer una coberta amb un mosaic d'imatges de la ciutat», comenta l'autora: «ara, però, hem optat per l'escultura de Ramon Oms de la noia que seu en un banc a la Plana de l'Om, que per a mi és un dels racons més bonics».
Anna Vilajosana és l'autora dels textos i de les fotografies, com en l'edició original, si bé ara n'ha incloses algunes del seu home, Xavier Serrano, un creador polifacètic en el terreny de la fotografia i la música. El resultat de l'actualitza ció és un volum de 178 fotografies i 18.667 paraules, repartides en set capítols, una introducció i un text final que «és nou del tot, l'he canviat de dalt a baix».
La Manresa que es passeja
«Una cosa bona de tenir criatures és el fet que et permet tornar a mirar la ciutat amb uns ulls nous», se sincera Vilajosana: «un dia que era a la plaça Major, un dels meus fills, que començava a caminar, va anar cap als porxos de l'Ajuntament i ho admirava tot».
El títol del llibre remet a la doble semàntica del verb: «'sentir' com a sinònim de parar l'orella, d'escoltar, de forma reposada i relaxada; i 'sentir' les emocions». No és en va l'elecció: Vilajosana parla de la seva Manresa, de la que «passegem tots, la més cèntrica». Per aquest motiu, no hi ha els barris ni les àrees periurbanes, la mirada de l'autora s'ha fixat més en la ciutat on van a parar les inquietuds de la ciutadania quan ritualitza la socialització de la col·lectivitat.
«Tampoc no em fixo especialment en la monumentalitat, encara que la basílica de la Seu, sens dubte, hi és, però paro més atenció en els carrers i en els racons. Vaig voler fer un llibre tranquil, plàcid, que no té un punt de vista crític sinó subjectiu». La nova edició arriba a les llibreries amb una tirada inicial d'un miler d'exemplars i amb el suport de l'Ajuntament de Manresa, que farà del volum un objecte de regal per als seus convidats.
El present transformat
En la Manresa de l'any 2008 treia al cap un fenomen inesperat que ha capitalitzat la vida dels països occidentals en la darrera dècada: la crisi. Caixa Manresa era una entitat potent que feia quatre dies s'havia gastat més de 70 milions d'euros per rehabilitar a fons el monestir de Sant Benet de Bages i el seu entorn. La plaça de la Reforma acumulava un rere l'altre els endarreriments de cirurgia urbanística que la van fer irrecognoscible. I aquell vell somni d'unir el nucli antic amb les Escodines es va concretar amb una passarel·la que va pintar una nova visió de la Via de Sant Ignasi.
«No tindria sentit treure una foto sense aquest pas elevat», admet Vilajosana, com tampoc posar-ne una on es veiés la bola publicitària de Caixa Manresa a l'edifici més alt de la ciutat a la plaça de la Bonavista. «No he fet un llibre d'història perquè jo no sóc historiadora, no tindria sentit fer aquesta mirada i expressar-la», afegeix la periodista, que explica en l'obertura del volum el llegat familiar d'on sorgeix Sentir Manresa. «La meva àvia era una immigrant que va arribar a Manresa i es va quedar, es va casar, va tenir fills, i després la meva mare em va tenir a mi, i jo sempre he viscut a Manresa, m'hi he casat i he tingut fills. El llibre té la meva mirada personal, reflecteix els vincles que he establert amb la ciutat».
Llibres que fan ciutat
La història de Manresa és objecte de desig bibliogràfic amb una certa regularitat. Tot i que la ciutat no té a hores d'ara cap història global actualitzada, títols com Històries de Manresa, de Francesc Comas, amb els articles que publica a Regió7, i La Manresa desapareguda, que ja té dos volums signats per Gal·la Garcia, apropen la ciutadania a aspectes parcials de la biografia de la capital bagenca.
Sentir Manresa, que inclou textos en català, castellà i anglès, «no és una guia turística ni un catàleg de postals», segons Antoni Daura: «des d'un inici vam voler que fos un llibre del qual els manresans en puguem presumir quan anem a fora o quan ens visitin». Però és també una obra pensada per als manresans: «crec que sí -afirma Vilajosana- perquè el fet que estigui escrit i fotografiat des d'un punt de vista personal ajuda que et replantegis la ciutat».
L'autora confessa que «m'he despullat bastant» perquè parla de Manresa entenent que «la ciutat és l'escenari de les nostres vides». L'alcalde Valentí Junyent hi insisteix que «és un exercici de manresanisme i d'estimació envers la nostra ciutat». Els títols dels capítols caracteritzen la dimensió vivencial que li atorga Vilajosana, perquè una població està feta de rastres, veus, racons i somnis.
