El pis on viu Joan Sallent Tatjer (Navarcles, 1926) a la Font dels Capellans de Manresa respira art pels quatre cantons. Ja només entrar sembla un museu. I és que a les parets hi descansen tot tipus de quadres, molts de pintats per Sallent. Els 91 anys no són una llosa per a un dels artistes que simbolitzen la història de les arts plàstiques de Manresa i comarca. Ni l'edat ni les contínues operacions als ulls impedeixen que pugui desfermar el seu talent sobre un llenç. Lúcid, xerraire, alegre. Pinta i dibuixa, dia sí i dia també, al petit estudi que té a l'habitació al costat del llit. És el seu refugi, el seu paradís particular on segueix donant vida a les seves obres.

Dibuixa cada dia?

I tant! Si no, malament rai, el dia se'm faria molt llarg. No puc passar sense dibuixar o pintar. En qualsevol moment que tinc, ja estic amorrat a l'estudi, hi vaig massa i tot. Quan estic sense fer res o al llit, vaig rumiant. El llit és el meu despatx. Allà penso què dibuixaré i em dóna força per aixecar-me.

El cap no para de treballar.

Sort en tinc. De vegades, de tant rumiar em quedo adormit. Em concentro tant que em ve la son [riu].

Les mans funcionen igual?

Sí, el que no funciona igual és la vista, no hi veig tan bé però per portar la contrària, fa poc, vaig fer uns quadres molt i molt petits.

Vostè ha aparcat els olis i ara es dedica a les aquarel·les. Per què?

Abans havia provat de fer alguna aquarel·la però no m'hi havia dedicat plenament. Durant tot aquest any li he trobat el gustet i gaudeixo molt amb aquesta tècnica. Però quan se'n cansi tornaré a fer dibuix. L'oli és el que m'agradava més i és més espontani però ocupa molt espai. L'aquarel·la ha estat una enorme descoberta.

Mai és tard per seguir aprenent.

Amb l'aquarel·la també sóc autodidacte, i mentre ho faig passo una estona molt agradable, i això és el principal. Que quedi més bé o més malament no importa, s'ha de gaudir pintant o dibuixant i que de mica en mica vagis obtenint els resultats que vols.

I vostè es nota que ha gaudit sempre pintant.

Sí, però l'única pega que tinc és que quan pinto o dibuixo penso molt el que vull fer i el que vull dir i m'esforço que quedi plasmat en la tela o en el paper. I veient com està avui en dia la pintura i l'art, es peca molt de voler destacar i de buscar que l'obra cridi l'atenció. Jo crec que s'ha d'expressar el que es porta a dins.

Quins són els primers records que té de la pintura?

Em vaig fer un cavallet amb fustes d'una caixa i anava a dibuixar als barris d'allà Navarcles quan tenia 9 o 10 anys. I recordo que abans i tot, sortia de col·legi i anava a Can Patoi, on treballava la meva mare, i dibuixava sobre les taules.

A l'escola també dibuixava?

A les llibretes jo sempre feia el dibuixet. Si havíem de calcular els beneficis que tenia el pagès després de vendre's els porcs, jo a sota ja pintava un porc.

De petit ja tenia clar que es volia dedicar al món de la pintura? Si no hagués sigut pintor, què li hauria agradat ser, a Joan Sallent?

M'hauria fet gràcia ser actor, i això no ho he confessat mai [riu]. A Navarcles la canalla havíem organitzat alguna obra de teatre i fèiem un escenari amb les teles dels sacs, que també ens servien com a taló. Era una feina que em cridava l'atenció. Potser me n'hauria sortit i tot.

Vostè va omplir Manresa de cartells. Com recorda aquesta etapa de cartellista?

Dibuixar ho tenia molt apamat i lligava les figures amb el tema que anunciava. Que quedi clar que feia de cartellista, no de carterista [riu]. Quan van inaugurar el Miami, cada setmana o cada mes, feia propaganda de serveis de plats a domicili i em donaven carta blanca. I com que era l'època dels plats voladors, vaig fer un home que s'ajupia i li passaven uns plats per sobre i deia «No son platillos, son el servicio de platos servidos a domicilio».

Després de tants i tants anys d'haver pintat, se sent orgullós de la seva trajectòria?

Satisfet no n'he quedat mai del tot. Mentre faig el quadre, m'engresco però aquesta emoció em dura fins que veig elements per pintar. Una vegada he acabat, m'envaeix una sensació estranya, penso pse... potser m'hauria agradat veure un quadre més ple.

És molt exigent, vostè.

Molt. També em passa que després de molt temps miro els quadres i dic «això està molt bé», i quedo satisfet.

Troba a faltar sortir a pintar?

Molt. Abans sortíem molt a pintar amb el Vila [Josep Vila Closes], era molt bon amic i l'he trobat sempre molt a faltar. Jo portava el cotxe, i anàvem junts a concursos de pintura. No en tenia gaires ganes però m'engrescava. Allà en els concursos ens trobàvem amb els companys, anàvem a dinar i fèiem la gresca.

I li agradaria tornar a fer alguna altra exposició?

Doncs sí, la veritat. La meva filla ho va anar a demanar al Casino de Manresa però com que vaig fer una exposició fa 4 o 5 anys, ja no puc. M'agradaria poder fer una exposició d'aquarel·les i ense-nyar-les a tothom.

Quina lliçó donaria als artistes joves?

Tinc un besnét que em va dir que li agradaria molt dibuixar, però realment el que vol és saber dibuixar i fer el que faig jo. Però darrere dels dibuixos hi ha un camí. Els joves han d'intentar-ho, han de ser constants, han de tenir il·lusions. A molts els agradaria saber dibuixar, i a mi ser bisbe [i esclata a riure].

Ha canviat molt el Joan Sallent d'ara amb el d'abans?

Abans em bellugava molt i ara no em bellugo. També he canviat en la forma de pensar, abans em dominava la feina i la família més que la política. I ara, tinc un dibuix meu que és un autoretrat on surto amb una estelada a l'esquena mirant la televisió a la Via catalana que es va fer l'11 de setembre [del 2013]. Veus com ens tracten i diuen unes bestieses contra Catalunya que m'han fet tornar independentista. Ara, la meva gran il·lusió és fotre el camp.

Com li agradaria que el recordessin?

Mmm... no ho sé pas. [Rumia] Campechano.

Com el rei Joan Carles I?

Vaig anar a pintar a Mallorca i els pescadors el criticaven constantment. Ja devien conèixer com se les gastava. El fill semblava que seria millor que el seu pare però sembla que tira cap a titella.