Pura mercromina és el darrer llibre de Josep Grifoll, és un llibre difícil de catalogar, res estrany en un escriptor que fuig de les etiquetes i que prescindeix de qualsevol tendència artística. La incontinència creativa de l'escriptor es deu a la recerca constant de l'autenticitat. L'eclecticisme, les ruptures discursives i la mescla de registres lingüístics fan possible un món (o molts) difícil de digerir on la transgressió deixa de ser un mer recurs literari per convertir-se en el punt de partida per a la reflexió sobre la infància, l'art, els guetos artístics, l'excés, la vida, la mort, la bogeria, les màscares i, en última instància, la condició del gènere humà. Editada per Konvent, l'obra ha sortit en una acurada edició bilingüe català-anglès traduïda per Matthew Tree.

Que la seva obra estigui traduïda a l'anglès és, en certa mesura, gràcies a l'Elsa Guerra, que, a banda de fer-se càrrec de l'edició i de la producció del llibre, s'ha proposat fer-lo arribar a la Patti Smith, i és que en Josep Grifoll ha dedicat Pura mercromina a la musa del punk. Amb aquesta obra, l'escriptor de Casserres creua una vegada més les fronteres i aviat el volum es podrà trobar en algunes llibreries de Berlín i de Nova York.

Si pica, cura... Amb «Pura mercromina» s'ha curat?

A Pura mercromina he abocat gran part dels meus traumes, l'he omplert d'autoestima perquè he parlat sense embuts. He fet un exercici que em permet reivindicar el meu jo. Bàsicament, he fet servir el patiment i la ràbia per riure'm de mi mateix .

La mercromina va ser el remei per a les ferides de gairebé dues generacions. Parla de la seva infància i joventut al llibre?

Tot i que faig referència a la joventut i a la generació dels 70, el meu llibre és, sobretot, una paròdia sobre la hipocresia que sovint embolcalla el món de l'art.

Es refereix als editors, marxants d'art, crítics culturals, ...?

A ningú en concret. El llibre va néixer d'una emprenyada contra aquells que s'aprofiten dels qui viuen l'art com una necessitat existencial. La meva crítica s'adreça contra aquells que viuen de la creació artística dels altres i que són mers especuladors. Formen part del món de l'art, com podrien formar part de l'espeleologia o de la política. Gent que es limita a muntar xous per vendre i vendre's, però que en el fons els importa un rave el que tenen entre mans.

«Pura mercromina» transmet incontinència creativa i verbal...

Ah sí? Doncs mira, vaig escriure el llibre d'una tirada, sense parar. Vaig vomitar idees, sense pensar on aniria a parar el que estava escrivint. Em vaig oblidar del que anava escrivint i simplement em vaig limitar a escriure una línia després de l'altra. Necessitava anar endavant i avançar sense donar-me treva.

Al llarg del llibre, l'excés i el caos són una constant. Podrien considerar-los dos personatges de l'obra?

L'excés és innat i humà. Som una espècie que sempre volem més. Sabent que som així, estaria bé treure'n profit.

La diferència es castiga?

La diferència es castiga moltíssim. La diferència és als psiquiàtrics o a les presons, o està amagada a casa. Al manicomi, la sinceritat es palpa, els bojos no porten màscara, precisament per això estan tancats.

Escriure és una forma de buscar el seu lloc en un món que no comprèn?

Escriure és una forma de matar l'angoixa i, de passada, d'aprofitar-la per fer alguna cosa bé o, com a mínim, alguna cosa que et faci sentir bé.

Cel i infern, llums i ombres... es mou entre contrastos?

A l'infern s'hi cau, suposo que tothom hi cau, però baixar-hi expressament trobo que és una ximpleria. A l'infern s'escriu infinitament millor.

Quan és al cel, pot escriure?

És clar que sí, però quan estàs bé, almenys jo, sóc més permeable a les opinions alienes. D'altra banda, un s'adona que habita el cel després de passar una bona temporada a l'infern. Si passem massa estona al cel, ens oblidem d'on sortim. És com quan et treuen un queixal que et fa mal, al moment ens sentim més bé que mai, però l'endemà ho hem oblidat tot. Al cel, hi som molt més sovint del que ens pensem.

Antonin Artaud, Vicent van Gogh i Leopoldo Maria Panero són alguns artistes que van viure al marge, als límits. Se sent a prop d'ells?

M'hi sento a prop perquè van crear per necessitat, era impossible que no creessin, necessitaven treure-ho, tots tres han estat negats. Han estat nens negats.

Viure sense màscara pot causar problemes, diu, però dur-la també?

Els nens no porten màscara, i a mesura que passen els anys la societat els obliga i, per tant, es converteixen en part del ramat. Per a mi, tots els poetes són nens negats. La societat t'obliga a créixer per formar part de la massa social; si no estàs preparat per fer-ho, l'art esdevé una escapatòria, com ho podrien ser les drogues.

La idea de culpa és una forma més de control?

Sí, i tant! Com els manicomis! La culpa és un dels sentiments més fastigosos que hi ha. Qui car-rega amb la culpa, la pròpia i l'heretada, no acaba de néixer mai.

De tots els personatges de l'obra, quin és en Josep Grifoll?

Cap i tots.

Dius que Ca La Pinya no ha existit mai, però és fàcilment identificable.

Sí, necessitava trobar un espai real per plasmar el pensament, i en aquest cas el Konvent em va ser molt útil per la seva quantitat d'habitacions i racons. Em va permetre situar en un lloc concret la meva pluja d'idees. Al Konvent pot passar qualsevol cosa.

Dedica el llibre a la cantant i poetessa Patti Smith. Què significa aquesta dona per a vostè?

La primera vegada que vaig escoltar la Patti Smith vaig al·lucinar mandarines, i des d'aleshores no he pogut mai deixar d'escoltar-la o de llegir-la. És un exemple del que jo entenc ser una persona autèntica. Patti Smith diu que aquells que van patir comprenen el patiment i, per tant, estendran la seva mà al qui pateix. Ella del patiment n'ha tret l'amor. En aquest aspecte m'hi sento molt identificat.

A la felicitat s'hi arriba a base d'intentar-ho o te la trobes?

Ni idea, jo diria que la felicitat és un sentiment que canvia el seu significat a mesura que passa el temps. Per a mi, la felicitat és poder mirar la meva trajectòria personal i artística i sentir que no m'he traït, i això no vol dir no m'hagi equivocat infinitat de vegades. Potser la felicitat és arribar a fer-se amic d'un mateix. També m'agrada molt una frase d'Alexander Supertramp, el d' Into the wild: «La felicitat només és real quan és compartida». Jo no l'entenc com alguna cosa que s'hagi de fer amb algú, més aviat és saber que quan fas alguna que a tu t'importa, a algú també li importarà. I viceversa, és clar. Sobretot viceversa.

Quina és la pregunta que es fa més sovint a vostè mateix?

Em faig moltes preguntes existencials, però la veritat és que allò que més em pregunto és per què sempre em trobo malament.