Només unes llums tènues de to grogós i la blanca d’un gran projector il·luminaven, ahir, l’auditori del Conservatori Municipal de Música. Un ambient íntim. En un extrem de l’escenari, un piano de cua. A l’altre, el que serà el primer element principal de l’espectacle: la taula on Toni Ortiz farà dibuixos amb sorra.

Comença a sonar Si jamais j’oublie de la cantant francesa Zaz. «Si algun dia oblido». Parla de la necessitat de recordar. No és casualitat: l’Alzheimer és el tema central de l’espectacle.

Es fa el silenci i només omple la sala el so de les sabates de talons d’Elisenda Duocastella, que pocs instants més tard ja feia sonar el piano, segon element essencial de la vetllada. Amb ella, Ortiz, el dibuixant. I a darrere, Pep Garcia, que protagonitzaria el tercer element indispensable: les paraules.

Postals presents per a una mare absent, l’obra que ahir va acollir l’escola de música manresana, prové d’un seguit d’escrits que el mateix Garcia va escriure entre el 2011 i el 2015 i que va publicar el 2018. Representen els moments des que la família va detectar els primers símptomes d’Alzheimer a la seva mare, Maria Orri, fins a la seva mort.

Garcia comença parlant de les claus de casa dels seus pares. Del moment en què les recupera i li treuen a la seva mare. «La vida et torna les claus i això es converteix en un senyal», deia. Al seu darrere, a la gran pantalla, un dibuix d’una mà amb unes claus i, al piano, música suau i melangiosa.

I, de mica en mica, la radiografia de la malaltia va avançant, cada vegada més dura d’escoltar. La música hi acompanya, a vegades trista i d’altres punyent. I els dibuixos permeten posar imatge a les paraules. Al final de cada petit text, aquests dibuixos s’esvaeixen amb l’ajuda d’un pinzell gros, de la mateixa manera que s’esborren els records de les persones amb Alzheimer. Pep Garcia li’n diu Alzh. El personifica: «La mare i l’Alzh, junts, són imparables». Com si la tingués retinguda i lluités contra la seva voluntat de lucidesa. «Una lluita que sempre la guanya l’Alzh».

Entre tanta cruesa, però, Garcia també sap retratar els moments d’emoció. Per exemple, els petits instants de lucidesa que ell rebia com si fossin regals.

I sobre l’emoció, ja al final de l’espectacle, relata un seguit de coses que no s’han de deixar de fer quan convius amb una persona malalta d’Alzheimer: escoltar música, veure les postes de sol, convertir-se en la seva plàcida rutina i, sobretot, no perdre l’emoció. I acaba: «Perquè allà on hi ha emoció, hi ha vida».