Quan un treballador suec s'acosta als 61 anys pot decidir si es jubila o continua treballant. Que faci una cosa o l'altra dependrà de si considera que els drets econòmics acumulats en el seu «compte nocional» (un apunt comptable al qual van a parar les cotitzacions de tota la seva vida laboral) li permeten disposar d'uns ingressos dignes durant la resta de la seva vida. És un dels trets centrals d'un model de pensions que és també utilitzat a països com Itàlia i Polònia i que un corrent d'economistes advoca per aplicar a Espanya per millorar l'equitat, la transparència i subjectar el sistema davant els seus reptes demogràfics i financers. Davant d'aquest grup, altres experts esgrimeixen que els «comptes nocionals» no resoldrien els problemes de les pensions públiques espanyoles i que, veritablement, als que més interessa és a les institucions financeres que venen fons privats.
Compte virtual
El sistema que apliquen Suècia (on es complementa amb els plans de pensions d'empresa, molt estesos) i Itàlia des de principi de segle és, com l'espanyol vigent, públic i de repartiment. Es basa per tant en què les cotitzacions dels treballadors actuals financen les pensions dels jubilats actuals. Aquest criteri general de solidaritat entre generacions es manté; el que varia és la manera de determinar la pensió. A Espanya, la quantia de la prestació s'obté combinant el nombre d'anys cotitzats amb les aportacions abonades durant un període de la vida laboral (20 anys el 2017, que s'ampliaran progressivament fins als 25 el 2022, segons l'última reforma). En el model nocional, es consideren les cotitzacions de tota la vida laboral. Quan un individu comença a treballar, se li obre un «compte virtual» on s'anoten, mes a mes, les cotitzacions. Aquesta borsa es va actualitzant mitjançant una taxa «fictícia» de rendibilitat que fixa l'Administració i que pot estar referenciada a l'evolució dels salaris (Suècia) o al producte interior brut (Itàlia).
Càlcul de la prestació
Quan el treballador es jubila, la seva prestació es calcula repartint el capital acumulat en el seu compte nocional entre els anys que corresponen a l'esperança de vida de la cohort d'edat a la qual pertany. Aquest últim ajust és anàleg al que començarà a utilitzar a Espanya a partir del 2019, quan entrarà en vigor l'anomenat «factor de sostenibilitat» que va aprovar el Partit Popular l'any 2013.
La primera diferència de fons entre el model espanyol (tècnicament classificat com de «prestació definida») i el nocional (de «contribució definida») és que per fixar la quantia de la pensió en aquest últim es té en compte tota la vida laboral. Suposa que en arribar a la jubilació, l'individu té dret a obtenir de les noves generacions un retorn de renda equivalent a les aportacions que va realitzar en benefici d'altres mentre va treballar i va cotitzar. Sobre el paper, aquest efecte resol el que per a un sector d'experts suposa ara una distorsió: el fet que hi hagi persones que, amb la mateixa esperança de vida, rebin amb les seves pensions rendes superiors o inferiors al que van aportar al sistema (ells i les seves empreses) mentre van estar en actiu. El costat fosc és el mateix que ha justificat la resistència històrica a ampliar el nombre d'anys de la vida laboral que s'usen a Espanya per calcular la pensió: en considerar tota la vida laboral, surten penalitzats, davant del sistema actual, els que en els seus primers anys de treball van tenir ocupacions precàries, cosa freqüent en les carreres professionals. En sentit contrari, es beneficia aquells altres que cauen a l'atur en els anys més propers a l'edat de jubilació, cosa molt habitual en episodis de crisi com el recent.
«Un sistema així permet, d'una manera més justa i transparent, que si un treballador vol cotitzar més al seu compte nocional pot allargar la seva etapa laboral i així augmentar la seva pensió», argumenta José Ignacio Conde-Ruiz. Efectivament, el sistema de comptes nocionals fa possible que el treballador conegui en qualsevol moment quant «capital» té acumulat en el seu compte virtual i estimar com serà la seva pensió futura. És una cosa molt més difícil d'aconseguir amb el model actual. I encara més després que el govern renunciés, per evitar costos electorals, al seu compromís d'enviar una carta a cada treballador amb una aproximació a la seva pensió futura. Sobre aquesta part del sistema també cal una lectura crítica, segons Ignacio Zubiri, un altre dels que van comparèixer davant la Comissió del Pacte de Toledo: «el sistema, pels seus apunts comptables ficticis, permet que en tot moment els treballadors tinguin una estimació de les seves pensions futures. Potser per això agrada tant a les entitats financeres: com que no aporta recursos addicionals, farà que els treballadors siguin conscients del fet que les pensions que tindran seran baixes i amb això pot ser que s'animin a comprar plans privats». Unespa, patronal de les asseguradores, és una de les organitzacions que amb més fervor defensen els comptes nocionals.
La qüestió financera
Segons estableix Conde-Ruiz, la jubilació sueca o la italiana és una «alternativa realista» per tenir «unes pensions sostenibles i suficients», cosa que, assegura, sense un canvi de model no estaria garantit encara que s'arribi a la plena ocupació, augmentin els salaris i la productivitat i es reforci el finançament mitjançant els impostos. Segons aquesta tesi, un model de comptes nocionals contribuiria a limitar el principal dels impactes nocius de les reformes empreses: fonamentar la sostenibilitat del sistema (amenaçat per l'envelliment demogràfic i per la falta d'ocupació) gairebé exclusivament en retallades de la generositat de les prestacions presents i de les futures.
Zubiri, partidari d'una «reforma fiscal integral» per blindar les pensions, té una altra visió: «Els comptes nocionals no aporten més recursos al sistema i no farien que les pensions fossin més altes. Canviaria la seva distribució (s'afavoriria els que haguessin cotitzat més anys), però no el seu nivell. És un sistema que no resol els problemes financers. Només redistribueix els que ja existeixen».
