Amb la cigarreta a la mà i no gaire content del tractament que fa la premsa sobre la prova ("només parleu dels tres primers!"), Josep Lluís Jurado, que va crear la primera edició de la cursa, quan era a Callús, explicava amb emoció la història de la clàssica Selènika.

Vostè va fundar la Selènika?

Jo vindria a ser el patriarca d'aquesta història. Això va començar l'any 1989 en un poble que es diu Callús. Recordo que el primer any tan sols hi havia 15 participants. Fèiem una ruta de 60 o 70 km.

I d'on va sorgir la idea?

Amb un company vam decidir fer alguna cosa per al poble. I vam començar la Selene.

La Selene?

Era el nom del principi. Perquè és el nom d'una deessa grega, la de la lluna, perquè aquesta història va començar caminant de nit, acompanyats de la deessa lluna.

Així que en la primera edició només eren caminants?

No, el mateix dia es feien bicicletes i paral·lelament sortien els que anaven a peu. Feien la mateixa ruta i començaven al vespre. Com que jugàvem amb la lluna vam buscar el nom grec.

Per què el nom va canviar?

Això va ser a partir d'un problema que vam tenir amb una empresa de roba íntima femenina que s'anomenava com la deessa grega i tenia patentat el nom, així que el vam haver de canviar.

Així que en la primera edició només eren caminants?

La Selene va anar aguantant a Callús fins al 1993, uns quatre anys. Va anar creixent en participació, i necessitàvem gent per als controls fins que va quedar un any que no podíem fer-la. Jo coneixia algú de Navarcles i vaig proposar a la Penya Ciclista si volien entomar això.

Què té la Selènika que enganxi tant i a tanta gent?

Hi ha hagut molta gent que els hem hagut de dir que no, i em vaig assabentar que hi ha gent que ha arribat a pagar 80 euros per venir, en revendes (riu). Gent que s'ha encantat i ja veia que no hi havia places i ha hagut de fer mans i mànigues per poder venir. Responent a la teva pregunta: primer, penso que és un itinerari diferent cada any; segon, la gent dels controls són experts en això i molt amables i cordials; tres, donem menjar a dojo; i quatre, jo diria que el boca-orella ha fet molt.

Quants voluntaris tenen?

Uns 200 voluntaris. Som un grup de 4 o 5 persones que ens discutim, pensem com ho podem fer, etcètera. Avui ve gent del poble i de la Penya Ciclista, i amics, parents, tots desinteressadament.

Quina és la part més difícil d'organitzar la prova?

Hi ha coses que van més o menys, com el dia d'avui. Els regals, el dinar... Ja està tot previst. Potser la part més dura és el tema esponsorització, que enguany ha estat molt més difícil per la crisi. D'altra banda, el que ens dóna molta feina és buscar l'itinerari. T'has de moure, has de buscar, les zones per les quals passem, parlar amb els propietaris, que n'han d'estar informats, els ajuntaments... Això és el més dur.