Les llegendes es forgen amb els anys, i ahir a San Siro n'hi va haver dues que es van engrandir. La del Reial Madrid és una història d'amor, de fidelitat amb la màxima competició continental. El Madrid es passeja per Europa sabent-se guanyador, sense necessitat de jugar bé. De vegades, no li cal ni jugar. La força del seu escut en una final de la Champions League és tan gran que li podrien donar el trofeu abans de començar. I més si davant hi ha l'Atlètic de Madrid. La llegenda dels matalassers és cruel, còmica en certs aspectes, com aquell personatge cinematogràfic al qual li agafes estima tot i saber que no arribarà enlloc. Que acabarà malament.
Semblava que Simeone havia revertit la situació, que l'Atlètic havia deixat de ser el pupes. Els títols l'avalaven, i ahir es va presentar a San Siro després d'eliminar el Barça -ara ja penúltim campió- i el Bayern, dos grans equips que no van trobar la manera de derrotar l'exèrcit matalasser, un grup de jugadors entregats a un discurs propi de la pel·lícula 300, disposats a donar la vida per l'objectiu comú. Davant, el seu veí de ciutat. Després de la revenja amb els alemanys, l'escenari era ideal per enterrar tots els fantasmes del passat. Entre ells, el de Lisboa.
Però els fantasmes van anar apareixent de forma cruel, amb comptagotes, com si el destí volgués recordar als del Manzanares que la Copa d'Europa no els pertany ni ho farà mai. Perquè aquest és territori blanc. A San Siro, un Madrid low cost, lleig, però sòlid i solidari, en va tenir prou amb mitja hora de bon futbol per aixecar la seva 11a Champions. La seva mística i el gafe de l'Atlètic van fer la resta. Primer va ser Griezmann, que va enviar un penal al travesser a la segona part; després, Juanfran, l'únic que va desafinar en la tanda de penals. També es va topar amb el pal. Un altre pal.
Sortida intimidant
El Reial Madrid va saltar sobre la gespa amb l'actitud d'un equip campió, amb les línies juntes i Kroos movent l'equip des de la sala de màquines amb una sorprenent facilitat. El mig del camp és una zona minada quan t'enfrontes a l'Atlètic, però ahir els matalassers van ser menys cholistes que mai en l'inici, i això ho va aprofitar l'alemany per agafar el control del partit. Es va afegir a la festa Bale, que va obrir un forat entre la línia de mitjos i la defensa dels de Simeone, incòmodes sobre la gespa, lents en totes les accions.
D'ells dos va néixer el primer gol blanc, que va arribar al quart d'hora de joc, tot just en el segon avís (el primer el va salvar Oblak). Kroos va xutar una falta des de la banda esquerra buscant la cua de Bale, que la va pentinar fins a l'interior de l'àrea petita, des d'on Ramos, en fora de joc, va obrir el marcador. Sí, un altre cop Ramos. L'Atlètic no va reaccionar amb el cop, i va continuar movent-se pel camp com si juguessin amb sabates de taló en un camp ple de sotracs.
Zidane ha canviat moltes coses, però no ha aconseguit que els seus jugadors mantinguin la intensitat de forma regular. Ni en una final de Champions. El Madrid no va rematar un rival grogui, i va començar a especular al minut 30. Massa d'hora, per moltes copes que portis al braç. Això ho va aprofitar Koke per posar-se el vestit de general i començar a repartir joc des del mig, ben secundat per un Filipe Luis omnipresent i les primeres pinzellades de Griezmann, mòbil però sense punteria.
El canvi ideal
Com a Munic, Simeone va introduir Carrasco per Augusto al descans. L'efecte va ser immediat, i els matalassers van sortir amb determinació a buscar l'empat, davant la passivitat d'un Madrid que ja donava la feina per feta. No havia passat ni un minut quan Torres va fer acte de presència a la final, sense necessitat de tocar pilota. Amb un moviment de veterà va provocar un penal de Pepe, ahir tan temerari com anys enrere, posseït per la tensió.
Va ser Griezmann qui va agafar la responsabilitat. Es va treure la pressió i els nervis amb força. Massa, ja que el seu potent xut va impactar el travesser. El Madrid es va salvar, però la lesió de Carvajal va obligar Zidane a treure Danilo, un jugador indigne per al Madrid; fet que va aprofitar l'Atlètic per assolir definitivament el control del partit. Els blancs es van tancar a darrere com un equip petit, esperant un contraatac que va arribar al 78, quan primer Ronaldo i després Bale van perdonar la sentència.
Ni un minut va trigar l'Atlètic a aprofitar el regal: gran centrada de Juanfran i gol de Carrasco. Però només va servir per allargar l'agonia i el patiment, amb una pròrroga pèssima, amb més rampes que tocs a la pilota. I una tanda de penals fatídica per als matalassers.
