Gran i llegendari com boxador, amb una velocitat i elegància que era impròpia d'un pes pesat, amb la defunció de Muhammad Ali (Cassius Clay) es perd una figura emblemàtica per la lluita contra el racisme i la seva negativa a acudir a la guerra del Vietnam, que li va costar perdre el títol mundial i la condemna de presó, que a la fi no va complir. Retirat de la boxa als 41 anys, les últimes dècades les va passar amb Parkinson, tot i que va continuar participant en activitats benèfiques. Ali, nascut el 1942 a la ciutat de Louisville (Kentucky) com a Cassius Clay i que es va convertir a la dècada dels 60 a l'islam, va morir a la matinada d'ahir a Phoenix.
Les genialitats dialèctiques van fer-lo famós, com també el seu estil dins del ring ("ballo com la papallona, pico com una abella"). Campió als Jocs Olímpics de Roma del 1960, es va proclamar campió del món el 1964 en batre Sonny Liston per KO. El domini d'Ali es va trencar el 1967, quan va ser castigat pel no al Vietnam. Perdonattres anys després, va tornar al ring per fer alguns dels combats més cèlebres de tots els temps. Com el del 1971 al Madison Square Garden, que va perdre davant Joe Frazier, i el del 1973 a Los Angeles, quan Norton li va trencar la mandíbula.
Però se'n va refer aconseguint el títol en la històrica batalla de Kinshasa (l'antic Zaire) davant George Foreman, el 1974. Ahir, les lloances a Ali van ser unànimes i Barack Obama va dir que "va ser un home que va lluitar pel que era just".
