50 anys de fidelitat a l'arbitratge català

Dels seus inicis en aquest apartat tan complicat i incomprès del futbol ja se n´ha complert el 50è aniversari. Per aquest motiu, el Comitè Tècnic d´Àrbitres de Futbol de Catalunya ha fet un reconeixement especial a Martínez Golvano i a altres persones que, com ell, també han celebrat mig segle de fidelitat a l´arbitratge, tot i que en l´actualitat no exerceixin.

«Des dels 9 anys fins als 21, per motius familiars, vaig estudiar a Barcelona; allà jugava a futbol i, en tornar a Manresa, ja com a mestre, vaig entrar a l´Acadèmia Tatjé-Massegú, a l´escola privada, tot i que més endavant vaig passar a la Renaixença, també com a director. Com a futbolista jugava de central amb la Penya Madridista, allà hi tenia els meus amics, encara que jo era un culé declarat. La Penya Madridista tenia el seu estatge social al bar Caracas, on també hi havia la delegació de la federació i dels àrbitres, dirigides per Osorno i Espinalt Vendrell, respectivament. Als 24 anys, el difunt Espinalt Vendrell em va demanar per què no deixava el futbol i em feia àrbitre. Vaig decidir provar-ho i recordo que el meu primer partit va ser un amistós entre el Navarcles i la Pirelli. Sembla que ho vaig fer prou bé i aquí va començar tot», comenta Martínez Golvano.

«Em van donar un reglament perquè l´estudiés pel meu compte perquè en aquella època no es feien classes com es fan ara», recorda. «Als 47 anys i després de més de deu anys a la màxima categoria catalana, vaig deixar d´arbitrar. Ja feia uns anys que jo dirigia la delegació, ja que als 26 vaig agafar el relleu deixat per Espinalt Vendrell. Una de les millores va ser el traspàs de la delegació al Pere III, on els clubs podien ser més ben atesos. Teníem entre 40 i 45 àrbitres i vam arribar als 100. Vilaseca Arroyo, Garrigó, Melero, etc. eren jovenets i començaven en el món de l´arbitratge. Jo he estat el delegat arbitral a Manresa en dues etapes: en la primera vaig plegar per una discussió amb Pintado, i vaig deixar Francesc Cebrià com a delegat; posteriorment hi vaig tornar a entrar i vaig ser-hi sis anys més, fins que em va rellevar Pérez Terrones, que va guanyar les eleccions a Armengol. Llavors, Casajuana Rifà era el president dels àrbitres catalans».

Actualment, cap vinculació

«Ara ja no tinc cap vinculació directa amb el col·legi, però sí que ens reunim els més antics un cop l´any per fer un sopar amb les se-nyores. Així mantenim una gran amistat entre nosaltres, donen gust aquestes trobades anuals! Quan jo era delegat també fèiem les festes dels àrbitres pel Pilar, que eren molt maques; ara em sembla que tot s´ha perdut, tothom va a la seva i no es mira pel col·lectiu, perquè potser hi ha pocs àrbitres vocacionals», concreta Martínez Golvano, que afegeix que «el Comitè Tècnic d´Àrbitres ens manté un carnet honorífic als que hem estat delegats; en canvi, als exàrbitres se´ls té molt poca consideració. Quan vaig deixar de ser delegat la segona vegada vaig provar de fer d´informador, però ho vaig haver de deixar perquè m´agrada tant el futbol que mirava el partit i em fixava poc en l´àrbitre i després tenia dificultats per qualificar-lo. Si fas d´informador has d´anar a veure una sola persona».

Ildefonso Martínez Golvano, en tots aquests anys de responsabilitat arbitral, n´ha vist de tots els colors i «sense cobrar ni un duro. Sigui com sigui, en guardo molt bons records. Vaig fer més amistats que una altra cosa; encara ara et recorden. Jo mirava de tenir bon tracte amb els clubs, malgrat que m´hi havia d´enfadar més d´una vegada. Hi va haver uns anys que en aquestes comarques semblava que no hi havia lleis. Ara es respecten més els àrbitres; les persones que porten els clubs i els equips són més responsables i saben que els càstigs són molt grans. També és cert que s´ha perdut la passió pel futbol, no hi ha el caliu d´abans, com a mínim en el futbol amateur».

Compra de partits

A la pregunta de si algun cop l´han intentat comprar en un partit, Ildefonso Martínez Golvano contesta de manera contundent amb un sí, però matisa que «només m´hi vaig trobar una vegada i d´una forma ben peculiar. Era als meus inicis, en un partit de juvenils; a la mitja part em vaig trobar un feix de bitllets entremig de les actes arbitrals, potser unes 500 pessetes, no ho recordo exactament. Ningú no em va dir res i vaig sortir a xiular la segona part, en la qual els visitants van guanyar de manera còmoda. Mai no vaig saber d´on havien sortit aquells diners. Altres vegades sí que ens feien petits regals típics de la població on anaves a dirigir el partit, però això era més normal. Una altra vegada vaig ser agredit a Sant Fruitós per un jugador, motiu pel qual vam anar a judici i al futbolista no li va sortir barata la broma, malgrat que la Guàrdia Civil, en primera instància, volia passar per alt l´incident».

Darrerament s´està parlant molt dels avenços tècnics per evitar polèmiques arbitrals. Ildefonso Martínez Golvano diu que, «si és per ajudar l´àrbitre hi estic d´acord. Ara bé, quan es perdi el criteri arbitral hi perdrà, i molt, el futbol en general i no serà el

mateix».