La cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, avui fa 25 anys, ha estat considerada una de les millors de tots els temps. L’espectacle de la Mediterrània de La Fura dels Baus, que narrava el viatge de Jàson i els argonautes fins al límit del mar Mediterrani, fins a les columnes d’Hèrcules, va tenir la participació directa de l’enginyer manresà Simeó Ubach.

Ell va ser l’encarregat de fer el disseny del vaixell que surava pel mar fictici de l’estadi olímpic de Montjuïc. Ubach, ara resident a Sant Salvador de Guardiola i amb el negoci del metall a Sant Andreu de la Barca, recorda que «va ser una mica per casualitat. Jo treballava a les drassanes de Barcelona. A la Fura dels Baus els feia falta un vaixell per a l’espectacle d’inauguració i ens van venir a veure amb la seva idea, que no tenia res a veure amb el que fèiem nosaltres. Ells volien un vaixell per entrar a l’estadi i els nostres eren per anar a l’aigua. Van portar uns dibuixos del que més o menys havien pensat i ens hi vam agafar i va sortir el que va sortir. Després d’aquella col·laboració, he participat en la majoria d’espectacles de la Fura del Baus, i darrerament en l’òpera automatitzada El somni de Gulliver que un col·laborador de la companyia teaatral va estrenar en la darrera edició de la Fira Mediterrània».

«Aquestes són feines que fem fora de la feina habitual, com si es tractés d’un hobby. L'Hèrcules va venir després. Aquest va ser un disseny més ràpid, ja que en el vaixell vam estar tres anys per dissenyar-lo, fer-lo i passar les proves corresponents. Pel que fa a l'Hèrcules, tot era més clar. El portaven uns castellers a l’espatlla i pesava una ‘miqueta’; els vam haver d’adaptar uns gegants al cos», argumenta Simeó Ubach.

De les dues construccions, Ubach no n’ha perdut la pista i té clar que «la bicicleta de l'Hèrcules es troba al Museu Olímpic de Barcelona. El vaixell el conserva Lluís Bassat a casa seva».

El dia de la inauguració dels Jocs de Barcelona, el 25 de juliol del 1992, Simeó Ubach es va perdre la cerimònia: «no la vaig poder veure. Estava sota les grades de l’estadi de Montjuïc per si hi havia algun problema, perquè ja se sap que fins al darrer moment... La meva filla Índrid, que tenia 12 anys, sí que hi va poder participar». Això no vol dir que després, deslliurat de la tensió, no gaudís de l’espectacle: «lògicament després, ja més tranquil perquè havia anat tot bé, ho vam veure per televisió. Ho havíem assajat molt, però no era el mateix amb l’estadi ple i amb la música. Va ser molt emocionant, és clar. Va ser una gran inauguració dels Jocs, amb molt enginy. De totes formes el més important per a mi és el que ha quedat després, aquesta col·laboració que continua amb la gent de la Fura dels Baus i els seus col·laboradors».