Catalunya va ser pionera en la pràctica de l'esgrima a l'Estat. L'any 1922 es va constituir la Federació Catalana d'Esgrima (FCE), molt abans que la seva homònima estatal, com en d'altres modalitats esportives.
El barceloní Miquel Ojeda, de 58 anys, compleix el seu segon mandat com a màxim rector de l'ens federatiu. Informàtic de professió i enginyer químic de formació, valora com a «raonablement bo» l'estat de salut d'aquest esport minoritari al nostre país, mèrit que atribueix a «la tasca dels meus dos antecessors, Miquel Roca, un apassionat de l'esgrima, i Xavi Iglesias, actual director de l'INEFC, un estudiós de l'esport».
Ojeda exposa que «a Catalunya hi ha una vintena de clubs i uns 1.000 tiradors federats. A més, el Centre de Tecnificació de les Terres de l'Ebre, a Amposta, centra els seus esforços en dues modalitats esportives: el rem i l'esgrima, en aquest darrer cas, gràcies a la tasca d'un tècnic enamorat del nostre esport, Fidel Font».
La irregular implantació territorial de les entitats és un dels hàndicaps que impedeixen arribar l'esgrima a tota la població. «L'esgrima es va començar a practicar a Barcelona, on hi ha dos clubs molt actius. Terrassa, Sabadell, Badalona i Vilanova són altres baluards de la seva pràctica. Com Amposta i les Terres de l'Ebre. A Girona tenim activitat a la capital i a Vilobí i, enguany, un entrenador impulsa la creació d'un club a Lleida».
Fins al 2017, Sant Sadurní d'Anoia acollia el club barceloní més allunyat de la capital del país. La creació del Club d'Esgrima Sabre Hongarès de Manresa va atorgar aquesta marca a la capital del Bages.
L'esgrima no és només un esport per a adults. Ojeda detalla que «tenim reglamentades les categories sub-10, sub-12, sub-14, sub-17, sub-20 i sènior. Any rere any, es disputen les lligues catalanes de cadascuna, que es culminen amb els corresponents campionats de Catalunya, els quals «se celebren en seus itinerants per apropar l'esgrima a tota la població».
