Diuen les cròniques que a Orson Welles la mort el va sorprendre en barnús, una peça que solia posar-se en els rodatges, a Hollywood, al cor de la meca del cinema on només la seva arrogància posava fre al seu prodigiós talent.
El seu cadàver el va trobar el seu xofer el matí del 10 d'octubre del 1985, fa ja 30 anys, i ningú no li va fer cap autòpsia, segons va publicar l'endemà el diari Los Angeles Times.
Welles tenia 70 anys, obesitat, problemes cardíacs i diabetis; era de bon menjar, beure i fumar, per la qual cosa, per molts enemics que el seu conegut ego li hagués llaurat durant la seva carrera, els forenses van determinar, lluny de qualsevol sospita, que l'innovador cineasta havia mort per unes ordinàries causes naturals.
"Sense ella [la mort], el món seria ridícul" va comentar Welles en una entrevista poc abans de morir, quan la indústria del setè art semblava haver oblidat ja els menyspreus que li havia dedicat el seu noi prodigi.
Com un arbre de Nadal
En els seus últims anys, aquest home orquestra del cinema va ser celebrat com un obra mestra en si mateixa. Enrere quedava l'exili a Europa per la seva forma personalista i irreverent de fer les coses, que no tenia cabuda als estudis.
"Sóc només un vell arbre de Nadal amb arrels que han mort", va dir Welles després de rebre l'Oscar honorífic el 1970.
És cert que el temps l'havia minvat físicament, però la seva agenda seguia en ebullició.
L'autor que per opera prima havia firmat Citizen Kane (1941), considerada una de les millors pel·lícules de la història, havia començat les seves memòries i tenia aparcat, per falta de finançament, el film The Other Side of the Wind, entre altres projectes que va deixar inacabats.
Tres dècades després de la seva mort, els materials de The Other Side of the Wind han caigut en mans dels productors Frank Marshall i Filip Jan Rymsza, que esperen acabar d'editar el que Welles no va poder i estrenar la cinta pòstuma de l'artista el 2016.
D'un costat a l'altre
"Vaig d'un costat a l'altre fent coses diferents i sembla que faig molt, però no, en realitat, em sento avergonyit del poc que he fet", va comentar Welles en una ocasió.
L'artista es considerava una "contradicció", un "aventurer" més interessat a "experimentar que aconseguir", que no creia en la posteritat per ser "tan vulgar com l'èxit" i que vivia per treballar.
"Vaig començar al capdamunt de tot des de llavors he anat caient", va assegurar Welles sobre la seva carrera, construïda a força de genialitats que pocs volien arriscar-se a pagar. Citizen Kane, brillant als ulls dels crítics, va ser un fracàs a taquilla.
Sense el suport de les grans productores, Welles va veure naufragar projectes. La manca de diners per executar les seves obres el va portar a muntar per encàrrec una escena pornogràfica per a un film lèsbic i a prestar-se per a campanyes publicitàries.
Nascut el 6 de maig del 1915 a Kenosha, a Wisconsin, en el si d'una família adinerada, Orson Welles va viure a la Xina amb el seu pare quan era molt jove, encara que aviat va quedar orfe. Va obtenir l'educació bàsica a Chicago i, en comptes d'optar per la universitat, va decidir anar a Europa i allà, malgrat els seus només setze anys, va aconseguir convèncer una companyia de teatre perquè el deixessin formar part del seu elenc d'actors.
"La guerra dels mons"
De tornada als Estats Units, va continuar interpretant als escenaris, on es va anar fent un nom, el que el va portar a fer la sonada retransmissió radiofònica de l'obra War of the Worlds, d'HG Wells, que es va emetre com si fossin butlletins informatius.
El seu relat de falses notícies sobre una invasió extraterrestre va terroritzar molts oients -que van pensar que era veritat- i li va obrir les portes de Hollywood, on es va presentar amb Citizen Kane.
La filmografia de Welles inclou títols com La dama de Xangai (1947), Macbeth (1948), Sed de mal (1958) i Campanades a mitjanit (1965), parcialment rodada al castell de Cardona.
Welles es va casar tres vegades, primer amb Virginia Nicholson (1934-1940), després amb Rita Hayworth (1943-1948) i, finalment, amb la italiana Paola Mori (1955), que va estar amb ell fins al final, i va tenir un fill amb cadascuna (Christopher, Rebecca i Beatrice).
Fos a negre
La seva filla Beatrice va ser qui el 1987 es va encarregar de portar les cendres del seu pare fins a un pou a la finca del torero Antonio Ordóñez, al sud d'Espanya, país on es va sentir com a casa, lluny del Hollywood que tant va criticar i on el va esperar l'únic fos a negre que no va poder dirigir, el de la seva mort.
