Albert Sales és coordinador a Catalunya de la campanya Roba Neta, quea escala estatal dirigeix l'ONG SETEM i que és en una dotzena de països europeus. Activista i investigador, recentment ha visitat Manresa per presentar un dels darrers treballs d'investigació del projecte: l'informe Passeu per caixa, del qual és el responsable. Com la campanya, la iniciativa té l'objectiu de millorar les condicions laborals dels treballadors del tèxtil en els països en vies de desenvolupament, proveïdores de les grans superfícies transnacionals.
La situació econòmica actual fa que a la població li costi més sensibilitzar-se amb les dificultats en què viuen els països en vies de desenvolupament?
Sí, la gent va atabalada amb els seus problemes i no els agrada que els parlis de consum responsable. Molts pensen que és sinònim de prohibició, però en realitat nosaltres no els diem què és el que no poden comprar. Només intentem que s'assabentin de què hi ha al darrere del que estan comprant, d'on ve i el que ha costat confeccionar-ho.
Aleshores, com hem d'entendre el consum responsable?
És aprendre a prioritzar el que comprem, perquè hi ha coses que són innecessàries. És construir un altre model, una altra forma de veure el consum. Comprar hauria de ser una manera de cobrir necessitats, no una manera de passar el temps.
La dependència del súper no deu ser la mateixa en una ciutat mitjana que en una de gran, oi?
No, a les mitjanes el problema s'agreuja. Per exemple, a Barcelona, en ser tan gran, és més difícil desplaçar-se al gran supermercat. Aquí a Manresa, en canvi, agafar al cotxe i acostar-se a l'hipermercat és extremadament fàcil. Aquest fenomen fomenta la destrucció del petit comerç local, que, si continuem amb els mateixos hàbits, té els dies comptats. El súper va pel camí de convertir-se en la nostra única porta d'entrada al consum. Així, és important que les ciutats com Manresa apostin per fomentar el comerç petit.
Quines són les funcions de la
campanya Roba Neta?
Sensibilitzar la ciutadania i denunciar públicament la situació en què viuen els treballadors dels països en vies de desenvolupament és només una part. També donem suport als treballadors i actuem quan hi ha persecució.
Què vol dir?
Per exemple, quan hi ha un grup de treballadors que són acomiadats injustament, ens posem en contacte amb les empreses que compren en aquella fàbrica. Exigim a les empreses que obliguin els seus proveïdors que tornin a contractar els treballadors. També treballem amb els sindicats locals perquè les petites organitzacions de treballadors mantinguin les capacitats per reclamar una feina en condicions.
Què aporta l'informe Passeu per caixa?
Són els resultats d'una investigació que es va fer el 2008 en 30 fàbriques proveïdores de Lidl, Aldi, Tesco, Wal-Mart i Carrefour ubicades a Tailàndia, Sri Lanka, Bangladesh i l'Índia. Són grans cadenes que venen de tot, en grans quantitats, i a un preu molt baix.
Quines conclusions en treuen?
Posem a prova els seus codis de conducta laboral, uns compromisos que han pres públicament: han afirmat que prendran mesures per evitar l'explotació. Aquest informe reflecteix molts casos de treballadors que fan la roba per a aquestes empreses i que treballen en condicions lamentables, amb jornades interminables i salaris molt baixos.
Un exemple?
Una fàbrica de Bangladesh, on el sou mensual és de 26 euros i 34 amb hores extres. Una família de quatre persones necessita un mínim de 78 euros per sobreviure. És obvi que es necessita el sou de més de dues persones. Aquí es troba la resposta de per què han de treballar els fills: per tirar endavant. A més a més, hi ha una nul·la representació sindical. La gent viu per treballar i estan hipotecant el futur del seus fills.
Aquestes publicacions no deuen agradar a les grans superfícies.
El nostre tracte és de negociació. Quan fem una publicació, ells hi reaccionen. De vegades el diàleg pot arribar a ser hostil i que fins i tot ens acusin de mentiders. Per sobre de tot, però, intentem transmetre la idea de la lluita pels drets laborals.
