Un cop acabi aquesta legislatura a les Corts Generals, el diputat socialista manresà al Congrés Joan Canongia deixa la política tant en el vessant institucional com en l´orgànic. No tornarà a ocupar cap càrrec a l´Ajuntament, la Generalitat, la Diputació o les Corts ni tampoc dins el partit, «ni penso fer feina d´assessoria».

La causa? Explica en aquesta entrevista que plega de la política en tots els sentits perquè «he quedat fora de joc repetint que no anem bé», en referència a un doble corrent contra el qual assegura que ja s´ha cansat de nedar: el procés sobiranista i la «falsa» nova política de Podem.

No deu ser que Pedro Sánchez ja li ha dit que no compta amb vostè per als propers 4 anys?

I ara! Tinc una relació boníssima amb Pedro Sánchez perquè va estar 3 anys assegut a l´escó de davant meu al Congrés.

I doncs?

Vull demostrar-me a mi mateix que puc fer alguna altra cosa a banda de política.

Però resulta estrany, si m´ho permet, que algú que és un animal polític, fins a l´extrem d´haver tingut càrrecs com a regidor, parlamentari, diputat a la Diputació i a les Corts i director general al Govern de la Generalitat, digui de sobte que plega completament de la política.

No, i ara! Han estat convenientment informats els òrgans del partit. Jo continuaré sent militant del PSC fins que em mori, però m´he de desintoxicar del que ha estat una droga des que el 1987 Jordi Marsal em va venir a buscar perquè el partit a Manresa havia quedat fet un desastre.

Què ha canviat?

Jo no sé fer política de 140 caràcters. Per a mi la política no és Twitter sinó pedagogia, i amb aquesta nova manera de fer no em sento a gust. Les coses són més complexes i estic fart de dir-ho i de repetir-ho.

S´està referint al procés sobiranista?

Sí, al tema sobiranista i a aquesta falsa nova política de Podem.

Anem a pams. Què té a veure el 27-S amb el fet que vostè deixi tot tipus d´activitat política?

Torno a repetir que no anem bé. A Catalunya hi ha en marxa un procés independentista que es basa en una mitificació del passat i a prometre un futur idíl·lic. Entre una cosa i l´altra queden tapats els gravíssims problemes del dia a dia que pateixen els ciutadans. I no passa res. És increïble que la política s´hagi arribat a simplificar tant i que això funcioni electoralment. No ho entenc, i a mi això em genera molta angoixa. Ni em sento capaç ni vull fer política d´aquesta forma.

I què passa amb Podem?

Igual, triomfa el blanc o negre, bo o dolent, i la realitat és més complexa que això. Jo durant el moviment del 15-M anava a la Puerta del Sol i allà vaig trobar moltes coses interessants. Tenia encant. Quan això s´articula mitjançant un moviment polític que sota un fals discurs nou fa les més velles polítiques sobre la base d´un rigorós màrqueting, per dir a la gent el que vol sentir sense aportar solucions, i la gent s´ho creu... A mi això em supera.

El veig molt polític per estar a punt de deixar la política.

És que és així. Els uns i els altres plantegen matar els pares per honorar els avis, superar el marc constitucional que ha aportat a aquest Estat el període d´èxit democràtic més gran de la seva història sense valorar la grandíssima feina feta, i tot a partir de plantejaments que ja s´ha vist a Grècia que no funcionen. A Grècia era el mateix: passat idíl·lic, futur magnífic, i mentrestant en el dia a dia la gent fotent-se de gana.

Amb aquest panorama el que hauria de fer vostè no és quedar-se en política?

És que, al final, cansa. Fer passar per normal que Catalunya és al marge del món denota tan poc coneixement real... Al mateix temps jo no vull ser membre d´un Congrés de Diputats que fiqui a la garjola el President del meu país. De la mateixa manera que és evident que Catalunya no pot ser independent sense el suport dels Estats Units o de Rússia o de la Xina o, no sé, del Vaticà com a mínim, a Madrid queden a quadres quan els dic que el meu país és Catalunya i la meva primera llengua el català, i que m´identifico més amb una senyera gegant que amb una enorme bandera espanyola.

I la sortida, segons vostè, quina és?

L´única sortida és exercir el dret a decidir a partir d´una reforma constitucional. No n´hi ha cap altra. És com estar muntat i anar dient que desmuntarem el que està muntat perquè hi ha qui es pensa que és el centre del món, és enganyar la gent.

La realitat no és immutable, no li sembla?

I tant que no. Miri, Rússia s´ha annexionat part d´un altre país, i vostè ha vist que passi alguna cosa? Aquest és el món real. Algú es creu que Espanya, que és el primer estat del món com a tal amb cinc segles de diplomàcia entre els grans estats del món, deixarà que una part es trenqui i que la resta del planeta sortirà en defensa d´aquesta petita part? Sobretot quan des de fora es percep com un moviment d´una zona rica per deixar-ne penjades altres de pobres? On són els aliats exteriors?

Vostè diu que no entén la nova política, però el que sembla que vol dir en realitat és que la nova política no l´entén a vostè.

Jo estic fart de dir el que torno a dir ara i que em caiguin hòsties pertot arreu per dir-ho, però és que no puc dir una altra cosa. No vull ser corresponsable de fotre´ns un pa com unes hòsties. Cada vegada hi ha més testosterona que neurones. Forçar a negociar què? Si passarà el mateix que amb els grecs. Catalunya està disposada a fer la revolució? Catalunya serà capaç de liderar l´enfonsament de l´Europa dels estats per passar a ser l´Europa de les regions? Algú s´ha encarregat d´anar a Baviera a buscar socis? No? Llavors, per què m´enganyeu? Tot això em genera un punt d´angoixa que em supera. I em sento incapaç de continuar predicant en el desert.

Potser la situació no és tan extrema com vostè diu.

A Catalunya hi ha problemes de convivència. Hi ha gent que se sent molt incòmoda. Hi ha dos països dintre d´un país, dues realitats impermeables segons si s´informen per mitjans de producció pròpia a Catalunya o de producció externa. El debat és sobre anècdotes, no de fons. No es diu que Catalunya comercialitza amb la resta d´Espanya el 49% del seu PIB i que Portugal només el 8%, o que els bancs no aguantarien ni 24 hores si el Banc Central Europeu els tanca l´aixeta, i que el govern d´Espanya pot fer que això passi. Però vinga a idealitzar, tot i que el 1714 els comerços van obrir les seves portes l´endemà de la caiguda de Barcelona. Les guerres d´aquella època eren de grups reduïts de combatents, però a Talamanca n´hi havia milers i milers. Au, va!

Vostè ha llegit «Victus», d´Albert Sánchez Piñol?

No.

Per cert, ja ha anat a conèixer els Omellons, la població a la qual es presentava per alcalde en una llista fantasma?

La veritat és que no, i he de reconèixer que molt probablement va ser un error.