Miquel Àngel Ramos va començar a caminar coincidint amb l´inici de l´onada de calor. El 28 de juny va sortir de Tarifa cap a Gijón. De platja a platja. Només hi ha 1.086 quilòmetres de distància, que va fer a peu repartits en 43 jornades. Tres dies va descansar. El primer, a Jerez de la Frontera. Feia quatre dies que transitava, havia recorregut 118 quilòmetres i confessa que la calor va estar a punt de fer-lo abandonar, però s´hi va repensar i va continuar.

Nascut a Tarragona fa 38 anys i manresà d´adopció, professor d´institut, casteller i membre de Xàldiga, Ramos acumula a les cames un munt de travesses i GR. El 2012 va recórrer la península d´est a oest, viatge que va recollir aquest diari i que va presentar en una vintena de xerrades arreu de Catalunya convidat per entitats diverses. Aquest estiu ho ha fet de sud a nord se- guint part de l´anomenada Ruta de Plata i coincidint en algun tram amb el Camí de Sant Jaume, que no sempre ha trobat ben senyalitzat, apunta. Amb una mitjana diària de 24 quilòmetres i una motxilla a l´esquena de dotze quilos, va dividir el viatge en un total de 47 jornades. El va acabar el 13 d´agost.

El primer dia, a Tarifa, va gaudir de la visió de quilòmetres de platja buida amb el perfil del continent africà de teló de fons. La gent del lloc li va assegurar que era un privilegiat perquè no sempre és visible. La rutina consistia a despertar-se ben d´hora, a les 5 de la matinada, i caminar fins les 11 per, la resta del dia, fer turisme i descansar. No va ser fins que havia recorregut uns 700 quilòmetres que va coincidir amb un altre excursionista pel camí, un mexicà, i els cent quilòmetres finals els va fer al costat d´un grup de nou persones de diferents punts d´Espanya.

Platges «impressionants» a Tarifa, camps de remolatxa i de gira-sols, la típica devesa amb porcs ibèrics; a la zona de Salamanca alzinars i pinedes; planures a Lleó i camps de pastures al sistema cantàbric, amb el port de Pajares com a punt més alt (1.378 m) i un paisatge «molt maco», destaca.

Pel camí comenta que només va tenir un ensurt. Anar sol fa companys de trajecte peculiars, com un gos que el va seguir durant uns quants quilòmetres. No va ser aquest quisso, però, el que va protagonitzar l´anècdota i ensurt del viatge sinó un conill espantat que li va saltar directament als braços. A banda d´això, explica que a Casar de Cáceres va haver de sortir de l´alberg on es va allotjar pel balcó, situat a uns dos metres i mig d´alçada, perquè la porta d´accés a l´establiment, on no hi havia ningú quan ell va marxar, no es podia obrir amb la clau que li van deixar els responsables de l´alberg.