«Un disc amb guitarra i veu requereix ofici; fa uns anys no m'hi hauria atrevit»

Sol davant el perill?

Em feia respecte. I sobretot pel públic: per més que t´agradi el disc, una hora i mitja jo sol, sense músics... Però no volia renunciar a l´essència. D´aquí l´escenografia de Lluís Danés i el joc de llums de Joan Teixidó. És fantàstica. Jo, que no havia apostat mai per la part estètica...

Irredempt vol dir no alliberat. Com ho hem d´interpretar?

No el que diu el diccionari (riu) [Irredempt: no alliberat, dit especialment d´una província, d´una regió... etc., subjecta a una dominació estrangera, de la qual hom espera alliberar-la]. He volgut fer un exercici d´essencialisme: veu i guitarra. Ara no se´n fan, de discos així. No s´adapta als estàndards actuals. No estic alliberat per la modernor.

S´està convertint en un clàssic de la Mediterrània!

Sí. Ja vam venir amb la Sant Jordi abans de gravar el disc. I amb Les cançons tel·lúriques. El Kursaal és un teatre fantàstic i jugo amb avantatge: el públic de Manresa sempre és molt amable amb mi. Avui espero que també!

Diu que ha volgut fer un disc com els d´abans. Per què?

Després de l´experiència amb cobla, amb tants timbres i tants colors sonors, em venia de gust que la puresa de la interpretació individual tingués més pes. A més, com més cantautor em poso, més agrado al meu públic. I a mi m´agraden molt els discos de guitarra i veu sola, com el Liebeslied, de Toti Soler. I, a més, estic convençut que hi ha gent com jo, amb fam d´un disc així, actual, sense haver-lo d´anar a buscar al bagul dels records.

Ha gravat Irredempt en una sala amb microfonia de fa mig segle i amb el volum més baix que la majoria de les gravacions d´ara.

En els discos actuals es prioritza la potència, que el so impacti. Però sovint aquest so també produeix fatiga. Les cançons entren més fàcilment però la seva vida és més curta, tal com passa a gran part de la música d´avui.

En definitiva, s´ha despullat.

I he anat a buscar una cruesa. L´emotivitat en les diferències de volum, els matisos.

Ha mirat enrere?

Crec que hi ha picades d´ullet a tots els discos anteriors. Però definitivament és un pas endavant. Fa anys no m´hauria atrevit a fer un disc només amb veu i guitarra. Requereix ofici, que es refermi la interpretació i una veu que ja ha cantat uns quants anys... i abans no s´espatlli (riu).

Un Roger Mas tal com raja, però amb lletres més clares?

Segurament són les menys críptiques, és cert. Són força transparents, sense oblidar una concepció poètica, que hi és. Però sí, permeten fer una interpretació directa.

Verdaguer, de nou, amb Lo comte Arnau. Poeta de capçalera?

Sí. És un dels grans de les lletres catalanes tot i que al seu voltant perviu una àurea de malentesos i de confusió. La persona no és tan important, el que ens interessa és el que queda de la seva obra, el que ha aconseguit passar el sedàs del temps, que continua emocionant.

Emocionar és el que busca?

Això segur, però no només això. He viscut més el versos robats que els propis.

Com El rei dels verns, de Goethe. Per què Goethe?

Volia conèixer els lieds alemanys i vaig demanar consell a Raül Garrigasait. Em va enviar un correu amb la traducció que Miquel Desclot havia fet d´El rei dels verms i un enllaç amb la versió cantada del baríton Dietrich Fischer-Dieskau, en una composició de Schubert. Vaig estar un any rellegint el poema perquè m´estremia. I un dia, assegut en la cadira on estic ara, en deu minuts amb la guitarra, va sortir la cançó.

Sense més ni més?

Sí. Té un punt de diví, com si hagués aparegut del no-res. Però no és així. És un treball inconscient que es fa dins i un dia surt.

Així, Irredempt és...

Sense fer discos conceptuals, en els meus treballs hi ha un fil conductor. I en aquest, també. Però de cançons. Irredempt és una col·lecció de cançons que no tenen res a veure l´una amb l´altra. La unitat la hi dóna la manera d´interpretar-les.