Vostè ha vingut aquest any a Igualada a presentar el seu nou espectacle, Minuts, a l'Espai Cívic Centre. Durant la funció, va repetint sovint una frase: "tic, tac, tic tac, de mica en mica, a poc a poc". Què vol expressar amb això?

Doncs que el temps és irrepetible, això ho sap tothom, però que a vegades agafem les coses massa enllà. La gent diu: "hem d'aprofitar el dia, hem d'aprofitar aquest any...". I no, el que hem d'aprofitar és cada minut, un rere l'altre, "de mica en mica, a poc a poc". Hem de pensar relaxadament i positivament, i les coses sortiran millor del que han anat fins ara. Jo, amb aquest espectacle, vull transmetre que s'ha de viure cada dia com si fos el primer, no com si fos l'últim.

I que s'ha d'aprendre a gaudir de les petites coses i dels petits moments de la vida, oi?

Això mateix. Aquí, en aquest espectacle, miro que el nen pugui arribar a casa i pugui jugar a fer aquest espectacle. No faig coses que no puguin fer. Em converteixo en un nen que descobreix coses, que se les inventa, que no juga amb la Playstation, sinó amb el paper que l'embolica. Es poden fer moltes més coses amb el paper que amb una màquina.

A la funció té invents peculiars com un motor que funciona amb aplaudiments, una maleta que emmagatzema el mar, una capsa per guardar-hi minuts...

Sí, cada objecte, cada cosa que trec a l'escenari, miro que tingui la seva historieta. L'espectacle és una història feta de petites històries, de petits protagonistes, com poden ser un objecte, el públic, la llum, la música... a totes les coses els dono un valor. Vull fer veure així que el que estàs vivint és fantàstic i que s'ha de saber gaudir.

I ha vist gaudir els nens i nenes que l'estaven veient?

Sí, sí. Els de la primera fila haurien vingut amb mi a jugar. Esperaven a veure què passava, els veies amb uns ullets... comunicaven una positivitat fantàstica.

Per què es va decidir a fer aquest espectacle? Què té de diferent dels anteriors?

Aquest espectacle és més íntim. Abans feia pallasso més de jazz o de rock'n'roll. Ara, amb aquesta obra, faig pallasso de música de cambra. Però una cosa no treu l'altra. M'agrada actuar més íntimament, però també al mig de la plaça, al teatre, al circ... on sigui.

Vostè és un habitual cada any a la Mostra d'Igualada.

La Mostra et dóna la possibilitat que els programadors et vegin. Si els haguéssim de programar tots, potser estaries dos anys programant. És una fira de mostres: tu penges el teu cartellet i ensenyes el teu producte. I qui vol, el compra. A més, veig que és una fira d'aquelles que la mateixa ciutat ja l'espera, que se l'ha fet seva.