31 de desembre de 2020
31.12.2020
Regió7

Balanç del 2020: un any de malson al túnel del terror (amb llum al final)

Del 13 de març al 8 de maig va morir a Catalunya un 120 % més de persones que el normal a causa de l'epidèmia. Haver trobat i produït la vacuna en menys d'un any és un prodigi que demostra de què som capaços

31.12.2020 | 09:18
Missatge d'esperança a l'habitació hospitalària d'un malalt de covid |

Del 13 de març al 8 de maig del 2020 van morir a Catalunya un 120 per cent més de persones que el normal per a l'època de l'any. L'escreix de 11.928 defuncions es deu al coronavirus. Aquesta és la dada demolidora que caracteritza un 2020 per oblidar. La resta, el que ha vingut al darrera, és la contradictòria digestió i el malson del retorn d'aquell espant. En aquest any el cel va caure damunt els nostres caps a tot el món, d'extrem a extrem, i encara estem desorientats i terroritzats, malgrat la llum de la vacuna que apunta cap a la sortida del túnel.

Vergonya, vergonya

Com en una pel·lícula de catàstrofes, es veia a venir però els polítics no en van fer cas fins que el tauró va començar a devorar banyistes. Llavors, correm-hi tots. A tancar, a prohibir, a decretar sense mesura.

Demostrant un cop més que som com som, el Govern espanyol va instituir-se en salvador i l'oposició va sucar pa en la sang de les víctimes, mentre el de Catalunya s'afanyava a dir que la república independent ho faria millor; quan l'Estat li va dir «decideix tu mateix» va oferir l'espectacle de les esgarrapades entre Junts i ERC. Vergonya a l'hemicicle de la Ciutadella, vergonya a les Cortes. Debats penosos entre mesures insuficients davant una ciutadania cansada i les protestes dels sectors més perjudicats per una cirurgia poc fina i menys equitativa.

L'infern de Dante

La primavera va ser horrorosa. Dantesca. No s'ha explicat del tot, perquè han mancat les imatges d'impacte que traslladessin la magnitud del drama. Residències d'avis convertides en escorxadors, abandonades a la seva sort. Hospitals saturats. Metges i infermeres sobrepassats. La columna de necrològiques del diari era la mesura de la realitat.

Esverada, la majoria de ciutadans va acceptar el tancament d'escoles, bars, restaurants, teatres, cinemes, recintes esportius, botigues i serveis no essencials... Trinxerats a la llar, amb permís només per anar al supermercat i passejar el gos, es va crear una mena de cultura del confinament amb internet com a mitjà de comunicació i vàlvula d'escapament. A les vuit del vespre sortíem al balcó per aplaudir els treballadors sanitaris, la tropa que es jugava la vida a primera línia del front.

Amenaça menystinguda

Els xinesos van mostrar el camí: tancar-ho tot, tot i tot fins que el virus es mori de gana. Els va funcionar. Cap altre Estat no s'ha atrevit.

Alguns governants han menystingut l'amenaça per no afectar l'economia: és el cas de Trump als Estats Units (corregit pels poderosos governadors dels estats), de Bolsonaro al Brasil, o de Boris Johnson al Regne Unit fins que ell mateix es va contagiar i es va convertir en apòstol implacable de les restriccions. Entre nosaltres, el primer estat d'alarma de gestió centralitzada, amb confinament domiciliari, va aconseguir frenar l'expansió després d'un estadis inicials traumàtics agreujats per la falta de tot: mascaretes, respiradors, medicaments, llits... Després, la muntanya russa.

El dret a la cervesa

El dilema diabòlic entre salut i economia alimentava picabaralles dins les administracions i entre els governs central i autonòmics pel ritme de la «desescalada». Tothom volia ser el portador de les notícies de llibertat, i les normes per a cada graó del relaxament eren jeroglífics indesxifrables presidits per l'absurd.

Fer la cervesa el bar es presentava com un dret humà prioritari, per davant de qualsevol altre. Mentre els experts avisaven que el virus era allà, esperant, nosaltres parlàvem dels estralls psicològics de tres mesos sense sortir de copes.

El que va anomenar-se «nova normalitat» era encara un programa de restriccions, però la ciutadania es va dividir en dos grans grups, els que no es treien la mascareta ni per anar a dormir i els que només se la posaven si veien un guàrdia disposat a multar-los. El segon grup carrega la fama d'haver estat la causa de la promptitud i la virulència del rebrot de la tardor, que va suposar l'adveniment d'un Sant Tornem-hi a l'esquena de l'hostaleria i els espectacles culturals i esportius, i una nova selva de normes sobre què podem fer i què no aquestes festes, mentre «bombolla» s'incorporava a la llista de mots que han enriquit el seu significat.

La ruïna i la reacció

A la desgràcia, impossible de mesurar, de les vides perdudes i les famílies escapçades s'hi va afegir el dany mesurable, i gravíssim, sobre l'economia de les mesures de confinament i restricció de la mobilitat, insuficients segons molts epidemiòlegs però suficients per enfonsar el PIB de tot el món, i l'espanyol i el català d'una manera acusada per la dependència dels serveis i el turisme. Un estiu sense visitants estrangers és un estiu de ruïna; en algunes poblacions més que en altres.

Però aquesta vegada els jerarques europeus es van posar les piles, van donar per apreses les lliçons de l'errònia austeritat de fa deu anys, i el Banc Central va oferir barra lliure de diners de franc perquè els estats ajudessin empreses i treballadors –amb una criticada reticència a aprofitar-ho de la ministra espanyola Nadia Calviño– mentre els 27 estats de la Unió s'empescaven un pla per invertir 1,8 bilions en ajudar a la recuperació de les economies els propers anys.

Perdedors i guanyadors

A Espanya n'hi toquen 140.000 milions, la meitat en préstecs i la meitat en subvencions, però abans que els ensumem ja hi ha baralles preventives per la seva gestió. Tot i això, anant bé, el ritme econòmic del 2019 no es recuperarà fins el 2023, i llavors caldrà equilibrar el dèficit i el deute públic disparats.

Mentre centenars de milers de treballadors han passat l'any en expedients d'ocupació i sense cap certesa sobre la seva feina a mig termini, mentre petits empresaris i autònoms sobreviuen assumint deutes que no saben si podran pagar, i al menys un de cada deu no compta sobreviure, algunes grans empreses han multiplicat els seus beneficis, i el capital financer n'ha tret profit apostant pels sectors afavorits per la situació. Així es dibuixa el que s'anomena una sortida de la crisi en forma de K, amb uns que aniran cap amunt i uns altres que aniran cap avall, com els braços de la lletra.

Un miracle de la ciència

Però la pandèmia també deixa darrera seu una lliçó positiva que és motiu d'esperança: la indústria farmacèutica, la comunitat científica i els estats ha demostrat de què són capaços quan treballen junts i sota pressió, i les vacunes per immunitzar la població mundial han començat a inocular-se quan encara no feia un any que s'havia completat la descripció del genoma del coronavirus. En termes històrics és una mena de miracle. Habitualment es triguen molts anys a desenvolupar la vacuna d'una malaltia, i alguna com el VIH encara no ha aconseguit. A mesura que avançaven les investigacions, el missatge era més i més esperançador; com el vaixell de rescat que s'apropa al precari bot dels nàufrags i crida: aguanteu, que ja arribem!

El tió porta un 2021 diferent

Desembre ha estat el mes de les imatges esperançadores: ciutadans de grups de risc –sanitaris i gent gran amb patologies– rebien la injecció de les primeres dosis. A Catalunya va arribar l'endemà de Sant Esteve, com si l'hagués cagada el tió. Abans es van avançar els britànics i els estatunidencs, amb moltes ganes de guanyar la cursa simbòlica, i els russos, entre la malfiança de la comunitat científica internacional.

La vacuna farà que el 2021 sigui diferent del 2020. No ens autoritza a confiar-nos, i la mascareta haurà de ser la part més imprescindible del nostre vestuari durant bona part de l'any en el millor dels casos, però ara sabem que el malson té un final a la vista i que es tracta de no prendre mal en els mesos que ens en separen. Sortirem de l'episodi dolguts, amb pèrdues irreparables, empobrits, enfadats, endeutats, atabalats, desconfiats, però també n'hauríem de sortir amb un legítim orgull sobre el què la Humanitat és capaç d'aconseguir.

I si la Humanitat és pou sàvia per vèncer el terrible virus SARS-Cov-2 en menys d'un parell d'anys, com és que la mateixa Humanitat no és capaç d'acabar amb les guerres, amb la fam, amb les desigualtats, amb l'explotació, amb la ignorància, amb les tiranies, amb el canvi climàtic, amb...?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook