L'exministre d'Hisenda Cristóbal Montoro va admetre ahir en la seva delcaració com a testimoni en el judici del procés que no es pot descartar que es destinessin fons públics a l'organització del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, malgrat que la Generalitat tenia intervinguts els comptes per part de l'estat perquè una anàlisi comptable «sempre pot resultar enganyosa», segons va assegurar l'exministre.

Durant la seva declaració com a testimoni davant el Suprem, l'exministre va explicar que durant el 2016 i 2017 el Govern espanyol tenia un ferri control dels comptes de Catalunya i, quan el ministeri que ell dirigia detectava «algun tipus d'irregularitat», ho denunciava.

Fins a set vegades ho va fer davant la Fiscalia General de l'Estat o la del Tribunal de Comptes. Una quantitat que l'expresident del Govern Mariano Rajoy, que el va precedir en el torn de declaració, va elevar a nou.

Segons va declarar l'exministre en el judici, no és incompatible que es donin irregularitats malgrat la intervenció de comptes, ja que el moment en què se'n detecten algunes es remeten als investigadors, que estan assessorats per personal del ministeri d'Hisenda.

«El que han d'entendre és que una cosa és el control pressupostari i comptable i l'altre les investigacions dels tribunals», va explicar el que va ser ministre d'Hisenda en els governs de Mariano Rajoy, que ahir també va delcarar en el judici. És més, no es pot excloure que s'hagin produït les esmentades irregularitats en aquest cas «per raó que una anàlisi comptable i pressupostària sempre pot resultar defraudada o enganyosa, i per això hi ha les investigacions de tipus policial i judicial».

Preguntat pel fiscal, Cristóbal Montoro va fer referència a la famosa frase que va pronunciar aquells dies en què va reconèixer que desconeixia «amb quins diners es van pagar aquelles urnes dels xinesos de l'1-O ni la manutenció de Puigdemont» però que estava segur que «no amb diners públics».

El que volia dir, va explicar ahir davant del Tribunal Suprem, és que la Generalitat «no tenia possibilitat» de convocar un referèndum amb fons públics, que «no podia fer-se materialment aquella convocatòria de referèndum perquè l'autoritat convocant no tenia pressupost».