«Els metges de capçalera ens asseiem al costat de l'usuari, li agafem la mà, i ara no ho podem fer»

El CAP Sagrada Família està tancat. On treballa ara?

Ara ens hem unit els quatre ambulatoris i depèn del dia et pot tocar fer unes activitats o unes altres. Pots estar atenent urgències o urgències de no respiratori a la plaça Espanya. Pots estar fent domicilis de respiratori, de no respiratori i residències amb la central al CAP les Bases, i també et pot tocar resoldre trucades telefòniques i consultes on-line, que ho fem des del CAP Bages o també des de casa. Són aquestes tres coses.

Al CAP Bages, el tema respiratori s'ha separat de tota la resta. On es fa?

A la planta d'entrada, que seria el CUAP [el Centre d'Urgències d'Atenció Primària], i els no respiratoris pugen a la primera planta. Es fa per intentar evitar la transmissió, sobretot, tot i que ens estem trobant amb la dificultat que molts quadres que no ens semblen respiratoris, després acabes veient que tenen factors de risc com diarrees i vòmits, que poden estar lligats, també, a una infecció per coronavirus, amb la qual cosa hem d'anar protegits tant si fem respiratoris com si no.

És que un repte afegit és la imprevisibilitat dels símptomes...

Fins ara, sabíem més o menys diagnosticar una grip i fer-ne el seguiment. Sabíem que a partir de determinats dies es pot complicar. Amb un constipat igual, i ara ens hem trobat amb la Covid-19, que té moltes formes de manifestar-se. Des de quadres molt lleus a quadres que evolucionen molt ràpidament. Ara s'ha consensuat un protocol amb l'hospital [Sant Joan de Déu] per intentar anar tots a l'una. Que els criteris d'avaluació, els criteris de seguiment i els de derivació a l'hospital siguin consensuats per intentar ajudar-nos mútuament perquè, evidentment, no el volem saturar, però tampoc no volem deixar de derivar ningú amb possibilitats que un tractament fet aviat pugui millorar-ne el pronòstic. Hem hagut d'aprendre a diagnosticar i a fer el seguiment a base d'experiència, d'equivocar-nos, d'anar veient com van evolucionant els pacients que hem anat tenint.

Això és el més complicat?

I també que els metges de capçalera i els professionals sanitaris d'atenció primària en general visitem amb molta proximitat. Estem al capçal del llit, ens asseiem al costat de l'usuari, li agafem la mà, i tot això ara no ho podem fer. Ens hem de mantenir a dos metres de distància. En moments molt difícils t'has de mantenir a distància. Has d'explicar situacions complicades a distància, amb fredor. Intentes transmetre com pots el caliu, però... Fa uns dies, vaig anar a certificar la defunció d'una pacient meva i, és clar, amb la filla, quan em va reconèixer, perquè anava tota tapada amb el protocol, vam tenir ganes d'abraçar-nos però ens vam haver de frenar. Aquell moment va ser complicat en aquest sentit.

Que dur...

També és complicat que, quan fem anar la gent a l'hospital, els hem d'avisar que estaran sols o diem als familiars que no hi podran ser, i això és complicat d'explicar perquè vols enviar a l'hospital la persona per intentar millorar. Sobretot, passa amb la gent més gran. Amb la gent jove saps que seran uns dies i valdrà la pena, però amb la gent gran que no saps com evolucionarà, és complicat perquè no saps si la família el podrà tornar a veure.

Quina responsabilitat.

També hi ha una altra cosa, i és que nosaltres tenim una quota de 1.200-1.400 persones i portem anys, mesos, controlant moltes coses i ara, de sobte, tens la sensació de descontrol. Patologies que ara mateix estan en un segon pla però que no són banals, no estàs podent fer el control que requereixen, o les proves s'han hagut de frenar. Intervencions quirúrgiques importants de pacients oncològics s'han hagut de frenar, i tot això és molt complicat parlar-ne amb la persona, tot i que ho entenen, dins de la seva angoixa.

Mirem l'altra banda per agafar una mica d'aire. Què és el més satisfactori d'aquesta etapa, professionalment parlant?

Diria que la unió de l'equip. Com ens estem reinventant, com ens estem retroalimentant, com tothom s'arremanga, com ningú no es queixa. Com ens preocupem els uns dels altres. Un company ens ha fet pantalles protectores. Ho va dissenyar a casa i ens en va fer unes quantes segons el material que va tenir. Alguns companys han fet protocols per ajudar els altres. És aquesta sensació d'unió, que som un equip i que podrem. Poder superar això serà difícil però podrem.

I a nivell d'usuaris?

Veure com es preocupen per tu de diferents formes. Una forma és que els avis ens han fet màscares de neoprè, ens han fet gorres... Altres que et visiten perquè es troben malament, i abans de marxar et diuen: tu també cuida't molt, sobretot. Veus que es preocupen i et diuen que els aplaudiments que fan a la nit són per tu.

És positiva o encara veu lluny el final del túnel?

No ho sé perquè no sé en quina fase de la corba estem. Hi ha vegades que et diuen que estem a prop del pic. Si és així, podem aguantar, però hi ha vegades que et fan arribar gràfics que no estem ni començant la pujada. No sé què creure'm. Si estem tot just començant, això es complicarà molt. Si estem sobre el pic, crec que podrem aguantar. També hem de tenir en compte que cada cop estarem més esgotats.

És preocupant.

També és cert que hi ha molts companys de baixa, jo vaig estar aïllada una setmana per un contacte de risc però vaig sortir negativa i em vaig poder reincorporar. Constantment hi ha baixes i reincorporacions. Dins el tema satisfactori hi ha que molts dels que estan de baixa estan treballant des de casa. No es queden amb les mans creuades perquè, i ho sé perquè vaig estar aïllada, a casa et sents més segur però impotent perquè veus els companys lluitant. Ara ens han activitat el teletreball i tots els que estan confinats, ja sigui perquè són positius o perquè tenen clínica o perquè estan esperant els resultats, estan donant un cop de mà amb les trucades i les visites no presencials.