Entre el setembre i el desembre, la Unitat Postcovid-19 de la Fundació Althaia de Manresa ha visitat unes 300 persones. La unitat neix a partir del moment en què es detecta que, a banda del necessari seguiment de les persones que havien estat ingressades a l'hospital, que presentaven afectacions respiratòries i pulmonars, funcionals o motores, altres que havien passat la covid a casa també tenien seqüeles importants: fatiga crònica, pèrdua de l'olfacte i del gust, cefalea, caiguda del cabell... Afectacions que en molts casos els han impedit recuperar la vida d'abans i tornar a la feina. Sense deixar de banda les que tenen trastorns a nivell emocional.
Regió7 ha parlat amb professionals que integren aquesta unitat: Domingo Ruiz, cap del servei de Medicina interna, i Enrique Esteve, metge adjunt del servei; Òscar Bernadich, cap del servei de Pneumologia i Damià Perich, metge adjunt del servei; Amàlia Molina i Annabel Martín, infermeres de pneumologia i gestores de casos de la unitat; i Laura Sucarrats, metgessa ajunta al servei de Rehabilitació i medicina física i Oriol Jordana, fisioterapeuta. Medicina interna coordina un registre mundial sobre trombosis i covid conjuntament amb l'Hospital Vall d'Hebron.
Molina i Martín són la porta d'entrada dels pacients a la unitat. «Ens van proposar ser les infermeres les que féssim aquest seguiment perquè som de pneumologia i semblava que el principal símptoma seria la pneumopatia que quedava, i descobrim que no. Des del dolor invalidant, la caiguda de cabell, l'insomni, hi ha molta alteració de la son; hi ha molt tema de depressió i ansietat...», explica la primera. «La unitat com a captació de pacients per fer-ne seguiment comença el setembre, malgrat que rehabilitació ja no es va despenjar del pacient crític; medicina ja veia algú i neurologia i pneumologia, també. La unitat arrenca llavors i és quan comencem a trucar a gent i veiem que els greus han anat bé perquè s'hi ha incidit des del primer dia i persones lleus estan presentant simptomatologia diversa i que impacta molt en la seva qualitat de vida i no s'ha valorat o no s'ha previst que pogués passar. És la sensació que tenim quan truquem». Ruiz hi afegeix que «quan vam crear la unitat, una de les primeres coses que vam fer va ser dissenyar un qüestionari que avaluava les necessitats que podien tenir aquests pacients. El qüestionari és la visita telefònica que fan elles. A partir d'aquí, es veu quines necessitats tenen i es distribueixen pel que fa als especialistes, que són els que han de veure el pacient. Hi ha vegades que és més d'un».
Com s'hi arriba? Molina relata que «hi ha una part de pacients que són els que es van veure per rehabilitació i pneumologia, bàsicament, que hem trucat nosaltres a posteriori. Anem enrere per buscar aquests pacients. Ho fem de manera proactiva, amb la sorpresa que n'hi ha que corren vint quilòmetres i que havien estat fatal. Altres, són els que es van donant d'alta de l'hospital. A mesura que es van donant d'alta es va fent una previsió de primera visita al cap de tres mesos, i després hi ha tot de pacients que arriben des d'atenció primària».
«Diuen que la vida els ha canviat»
Feta la trucada, diu Martín, «valorem l'estat actual del pacient, com està ara i com estava prèviament a la covid». Insisteix que «molts et diuen que la vida els ha canviat, que ja no són els que eren abans. També n'hi ha molts que tenen trastorns a nivell emocional i els ofereixes el psicòleg o el psiquiatre i són una mica reticents». Sucarrats constata que «els més greus són els més reticents a venir». Sobre això, Molina comenta que «hi ha molta por i gent que no ha sortit mai més de casa. Sorprèn que els símptomes menors no són menys interessants ni menys impactants. Són menors perquè no et mataran però et donen una caiguda de la qualitat de vida molt important i això ho manifesta molt la gent». Posa de relleu que «no es poden incorporar a la feina o si hi tornen han de demanar la baixa de seguida... No ajuda no saber a quina porta pots anar a picar. La gent està molt desorientada, amb el tema de l'atenció». Segurament per això, quan fan la primera trucada per realitzar una valoració integral d'aquella persona «ens hi estem molta estona». Assegura que «la gent té moltes ganes de parlar. Després de sis mesos d'haver estat malalts, som les primeres professionals que hi contactem, per tant, ens ho expliquen tot. Sovint hi ha afectació de la parella, la mort d'algú... A partir d'aquesta valoració, fem el cribratge i derivem als especialistes».
Mentre que, tal com explica Ruiz, «entre el maig i el juny el que es va fer va ser contactar amb els diferents serveis en els quals pensàvem que potser les conseqüències d'haver patit la covid serien majors, sobretot pneumologia, rehabilitació i medicina interna, i salut mental» i es va pensar «fer una unitat multidisciplinar, amb una manera de treballar on hi havia d'haver una infermeria que gestionés els casos», pel que fa al servei de Rehabilitació, apunta Sucarrats, «nosaltres ja vam començar, quan encara no s'havia creat la unitat, de cara als pacients als quals se'ls donava l'alta. Vam crear una petita unitat dins el nostre servei per fer unes valoracions bastant completes dels pacients que tenen afectacions a nivell de diferents àmbits: respiratori, dolor, fatiga, davallada funcional per l'ingrés a la UCI». Esmenta que «al principi era un tipus de pacient i ara ha anat canviant una miqueta perquè vam fer els que van estar ingressats a la UCI i ara ja tenim un pupurri que compartim amb medicina, que són els que tenen més fatiga, dolor crònic... Aquests són els que personalment ens costa una mica més ajudar perquè, una cosa és la davallada post UCI, postingrés, que amb rehabilitació respon molt bé, però el que ens trobem ara és aquests pacients que tenen intolerància, fatiga, una mica de tot».
Incertesa
Podran arribar a fer vida normal? Jordana respon que «és incert. El que fem nosaltres és encarar el pacient perquè torni a la seva vida habitual, que conegui les seves capacitats des del moment que deixa d'estar ingressat, i que pugui treballar ell després del nostre programa. No s'acaba la intervenció aquí». Sucarrats diu que «els que tenim que han estat a la UCI de 60/70 anys, que la vida que feien abans ja era de jubilats, la veritat és que la majoria podran fer vida normal, però els que tenen 40/50 anys, sobretot dones, que tenen aquesta fatiga, aquest cansament, fins i tot alguna ha provat de treballar i ha hagut de parar. Aquests són els més incerts...»
Justament sobre el tema de la fatiga crònica, Esteve fa notar que «és una malaltia que està infradiagnosticada i que, a més a més, té una part que socialment s'ha de poder explicar bé perquè no és el mateix una fatiga que una fibromiàlgia. Molta gent ho posa en el mateix sac i, després, el fet que no tingui un correcte tractament validat, limita al pacient, però també ens trobem que van apareixent malalties immunològiques i malalties trombòtiques i s'han de seguir aquests pacients perquè no sabem cap a on poden anar. És tot una situació nova», admet.
No oblidar el personal sanitari
En els diferents blocs de pacients que arriben a aquesta unitat esmentats abans, el metge demana no oblidar el personal sanitari. «Et podria dir que de cada quatre persones que venen a la consulta, una és una persona de l'àmbit de la salut. Estan malalts per la covid i moltes vegades no ho expressen o prefereixen ajudar enlloc de mirar-se a ells, i aquesta manca d'haver consultat condiciona. Ara hi ha un volum bastant important. Des de personal de la neteja fins a un cirurgià».
