04 de març de 2021
04.03.2021
Regió7
ALTRES MONS

Realitats en un occident que trenca expectatives

La Hiranur neteja escales a l'Eixample barceloní, sense horaris ni salari fix, treballa quan li truquen i li resulta difícil pagar la factura del colmado. Va venir a BCN per viure lliure i ser feliç. No ho ha aconseguit, mil ulls escorcollen el seu dia a dia i enyora una família llunyana, tot i que li va tallar les ales

04.03.2021 | 12:51
ARXIU

Són les 10 del matí i, a través de la pantalla de l'aplicació de videoconferència, se la veu lleugerament decantada i coberta amb un mocador de seda. La seva veu desprèn certa desconfiança i a les seves mans fumeja el tradicional cafè turc, capaç d'activar les papil·les només de veure-ho. Es presenta com a Hiranur (segurament no és el seu veritable nom) i va arribar a Barcelona fa gairebé dos anys des d'Istanbul, on ja havia fugit d'una família aferrada a la tradició i que va ofegar totes les seves expectatives (va treballar molt des de molt jove al ser la més gran dels germans, i no va poder assistir regularment a centres educatius). D'allà a Barcelona, en un periple que no desitja recordar. Res ha sigut com va somiar.

«Volia començar a Europa i en concret a Barcelona amb una petita idea de negoci, però les dificultats em van resultar insuperables malgrat l'ajuda d'altres compatriotes i d'algunes associacions locals. No vaig superar la burocràcia, i l'idioma va ser una gran barrera al principi».

En realitat, la fugida cap a Europa alleuja, però no soluciona els problemes a què s'enfronten les dones migrants, segons un informe de les Nacions Unides: «Les dones sobreviuen sota condicions de desigualtat en tots els països de planeta, en situacions que rares vegades s'aprecien, perquè mai estan a la vista». A Espanya, on els col·lectius de treballadores denuncien reiteradament que es cobra menys en la mateixa feina per ser dona, la Hiranur afirma que no ha sortit encara «de l'última posició on són els últims dels últims». «Netejo escales quan em truquen, sense contracte i sense assegurança, per la qual cosa és difícil trobar un lloc més digne on viure i poder seguir el ritme vital d'altres dones de la meva edat. A vegades és complicat pagar la factura de les botigues, molt més ara amb el tema del virus. Ningú vol estranys a casa seva i menys estrangers».

Si del que es ve fugint és de la pressió cultural, tampoc es té gaire èxit en les societats desenvolupades: «Continuo portant el meu mocador perquè el col·lectiu turc es coneix entre ells i vigila, i margina els qui mostren actituds més occidentals. Una dona és mal vista si ensenya massa el seu cos. Hi ha petites excepcions, a Istanbul, jo he observat dones cobertes amb el turbant o mocador islàmic barrejant-se amb altres de vestides molt a l'estil europeu, però en general els cossos femenins es tapen fins a deixar veure només els ulls en la majoria d'ocasions. I al camp, on viu gairebé la meitat dels habitants de Turquia, amb prou feines es pot escollir».

És en el camp on es va quedar tot, els seus germans petits, el seu pare i la seva mare, una dona ja vella i cansada «que sap molt de discriminació, de la mentalitat patriarcal que la permet i de violència familiar. Al meu poble, tot i que petit, hem vist assassinats per honor i suïcidis induïts en nom d'una antiquada idea d'honra familiar». No ha tornat a Turquia des que va marxar, les comunicacions són difícils, sap poc, molt poc, de la seva família i «no sé si algun dia podré tornar a veure'ls».

Miratges

Al nostre país són cada vegada més populars les sèries turques, guions amb un immens desplegament de passió, guapos protagonistes i vides plenes d'atractiu. ¿Podrien ser reals? «No, res més fals que les imatges de la gran majoria d'aquestes sèries que surten a les pantalles de la tele. Res a veure, almenys, per al 90% de la població de la nostra Turquia actual».

A les perifèries urbanes, atapeïdes d'immigrants camperols, la vida de les dones té poc a veure amb els guions cinematogràfics i molt amb la submissió femenina a les estrictes normes dels homes de la família. La realitat parla de pobresa, conservadorisme i una pressió cada vegada més forta del 'namus', l'honra familiar la defensa de la qual recau en les dones. Embrutar-la afegeix, a la duresa de la mateixa existència, un plus d'ansietat i angoixa «de límits difícils de comprendre per a vosaltres els occidentals». La religió i la família, la tradició i la cultura, pressionen amb molta més força dones que homes, per això, «quan aconsegueixes sortir d'aquesta situació, et queda la solitud, que és encara pitjor».

Sense alternativa

Segons un informe que pot llegir-se al portal Dades Mundials sobre la Migració, cada vegada són més les dones que surten del seu país de forma independent per treballar, rebre educació o com a caps de família. Malgrat els avenços, s'observa que les dones continuen patint una discriminació més gran, i són més vulnerables als maltractaments, experimentant una doble exclusió al país de destinació, en comparació amb els homes, per ser dones i migrants.

La Hiranur ha trobat en l'Ajuntament de Barcelona una petita ajuda, una mà a la qual s'aferra. Sota l'influx institucional, de tant en tant, s'atreveix a treure's el seu mocador de seda i assegura que algun dia s'atrevirà també a explicar com van ser les seves nits de fred en un portal, la humiliant negociació sobre el seu sou amb empresaris sense escrúpols, i el pas pel 'club', que així denominen algunes dones l'última solució quan han de dedicar-se a la prostitució per seguir endavant. «Aquells dies no vaig passar por ni fàstic, només pensava en la meva mare. I tenia ganes de plorar».

El cafè es deu haver quedat fred. Són les 11.30 del matí i ha de desconnectar, no és a casa seva. La xarxa és cara, massa cara per a una noia que neteja escales a l'Eixample, quan li truquen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit