Carles Puigdemont, la X de l’equació independentista

Els que millor coneixen Puigdemont sostenen que la seva preferència des de ja fa un temps és el Consell per la República i la seva tasca com a eurodiputat. És a dir, l’anomenada internacionalització del procés. Per tant, el partit queda en un segon pla per a un dirigent amb tanta capacitat de lideratge com poc interès per les qüestions del dia a dia d’una organització política.

Puigdemont ja va fer campanya electoral a mig gas, segons admeten els seus fidels, en els comicis del 14 de febrer en què va ser candidat, potser sense moltes ganes. De fet, la seva intenció, ja madurada des de l’estiu de l’any passat, era no presentar-se, tot i que va acabar sent el número u de la llista, encara que de forma simbòlica.

Després de la campanya i durant les negociacions per formar Govern a Catalunya, Carles Puigdemont va mantenir un silenci que va finalitzar amb un llarg comunicat de to pessimista sobre la manca d’unitat de l’independentisme, amb tints fins i tot personals sobre el dolor que li provoca aquesta desunió i una crida al respecte, la confiança i la lleialtat, perquè s’ha «trencat» la cadena de confiances.

En aquest text és clau aturar-se en la reivindicació –repetida uns dies més tard pel Consell per la República que ell mateix lidera– que cap estratègia independentista pot imposar-se a l’altra. I acaba per defensar, de nou, la seva tesi: que l’Estat no té voluntat de negociar i que cal defensar el referèndum de l’1-O i la DUI.

Les idees de Puigdemont, i sobretot ell mateix, són la causa per la qual molts dirigents sostenen que han entrat a formar part de Junts. Els seus fidels ho són de manera incondicional. Però el partit té un secretari general, Jordi Sànchez, el poder intern del qual s’ha incrementat progressivament fins a liderar –sense el suport ni la simpatia de Puigdemont– l’acord de govern amb ERC.

S’enfrontarà Puigdemont a Sànchez? Uns opinen que l’expresident ha demostrat amb escreix en el passat que si no confia en un càrrec, pot generar una desestabilització interna suficient per apartar-lo. Que li ho diguin si no a Marta Pascal, que ocupava el mateix càrrec que Sànchez al PDeCAT i va ser purgada, al costat d’altres dirigents de pes de procedència convergent.

En canvi, altres valoren que Puigdemont no té interès a ficar les mans en la farina del partit, que és tan brillant parint projectes com poc constant mantenint-los, com va passar amb la Crida Nacional per la República, un esdeveniment d’impacte que pretenia unificar tot l’independentisme i va durar només dos anys.

Repartiment de papers?

Un bon coneixedor del partit considera que Junts, que va néixer fa menys d’un any, té diversos debats pendents. El primer, sobre l’estratègia, i opina que seria preferible una delimitació clara entre tres àmbits diferents: l’internacional –on Puigdemont ha d’exercir d’ariet indiscutible–, el de la Generalitat –que entra en una nova etapa sota lideratge d’ERC–, i l’independentista. Aquest dirigent és clar a l’hora de proposar que no sigui Waterloo qui lideri aquesta estratègia, sinó els moviments i partits independentistes a Catalunya.

La situació jurídica de Puigdemont també influirà en els pròxims mesos. Els indults que pugui concedir el Govern –que segons El País arribaran entre finals de juny i principis de juliol, seran parcials i reversibles i permetran les excarceracions de tots els presos– no el beneficiaran, mentre Sànchez sí que gaudiria de llibertat.

D’entrada, no faltarà un debat intern delicat sobre la incomoditat de comptar amb un secretari general que accepta aquesta mesura de gràcia mentre el líder segueix «exiliat».

I, humanament, Puigdemont ha de suportar –llevat de sortides jurídiques que puguin succeir en un futur– una situació fora d’Espanya que se li pot allargar en el temps. La incògnita sobre com això afectarà la potència del seu lideratge i l’estratègia està també per resoldre.