Daniel Vargas (Veneçuela, 1977) és el pastor del Ministerio Internacional Fuente de la Restauración, una església evangèlica establerta a Manresa. D’ençà que va arribar a la capital bagenca, ara fa deu anys, Vargas ha viscut en primera persona l’expansió del moviment religiós a la ciutat. De fet, afirma que cada vegada hi ha més feligresos que acudeixen a les cerimònies del temple que ha vist créixer. Ara, busca un espai més gran on poder predicar.

Quina acollida va tenir l’església durant els inicis?

Fa uns tres anys vaig obrir un petit local de trobada per la gent amb inquietuds evangelistes. En veure que funcionava, el novembre de l’any 2019 vam decidir obrir una església al carrer Sant Joan d’en Coll. L’arribada de la pandèmia ens va fer tancar portes pocs mesos després, però, per sort, vam recuperar la gent un cop es van tornar a obrir. De fet, ara ens trobem que l’espai ens queda petit per acollir la cinquantena de persones que som, i estem buscant una nova ubicació.

La presència de temples evangèlics ha crescut a la ciutat.

El nombre d’esglésies de la nostra branca religiosa s’ha multiplicat en la darrera dècada. Encara recordo que, quan vam arribar a Manresa amb la família, ens va costar trobar espais de culte on poder practicar les nostres creences. Ara, en canvi, ja n’hi ha una vintena a la ciutat. Darrerament, les que més han crescut són les pentecostals, enfront de les baptistes o les adventistes, les primeres que es van establir a Manresa.

Quines són les diferències entre les diferents branques?

Tots practiquem l’evangelisme, però tenim diferents visions sobre la forma de concebre’l. Nosaltres som pentecostals, creiem en la manifestació de l’Esperit Sant. En general, se’ns coneix per oferir unes cerimònies més obertes en què cantem, toquem la bateria, el teclat... Les nostres trobades són tot un esdeveniment.

A què atribueix el creixement del moviment pentecostal?

La forma de viure actual ens porta a buscar la fama, els diners, les drogues, el sexe... Uns plaers momentanis que no aconsegueixen omplir l’esperit, més aviat deixen un buit existencial a l’interior d’un mateix. Un buit que només és capaç d’omplir Jesús. Moltes persones acudeixen a la nostra església en cerca de refugi davant d’un context hostil.

Entre els feligresos, compten amb la presència de gent jove?

I tant! De fet, tenim més gent jove que no pas gent gran. En el nostre cas, el tema del relleu generacional està resolt. La majoria de joves que acudeixen a l’església són de procedència sud-americana i, des de petits, han viscut de prop la fe religiosa de la mà de les seves famílies. En la majoria de països sud-americans, l’evangelisme està molt arrelat a la població i els immigrants que arriben a Catalunya volen seguir practicant les seves creences. Tot i que cada vegada tenim més catalans que venen a les cerimònies perquè s’hi troben a gust.

En el seu cas, sempre s’ha sentit lligat a la fe evangèlica?

El meu amor per la religió va començar en l’edat adulta. Quan era un adolescent i vivia a Veneçuela, vaig voler experimentar una vida d’excessos, drogues i festa. Buscava la felicitat allà on no hi era. Aleshores vaig voler fer un canvi en la meva vida i la religió em va aplanar el camí. A mesura que m’anava endinsant en la fe evangèlica, cada vegada em sentia millor, fins que vaig saber que volia ser pastor.

I ho ha aconseguit.

Sí, i estic molt agraït de poder predicar a la meva ciutat. La de pastor és una de les meves ocupacions, ja que al mateix temps també faig de fuster. Aquesta última és una professió remunerada, mentre que l’altra l’exerceixo de forma voluntària. Les ofrenes dels feligresos les destinem a pagar el lloguer i altres impostos del local, ja que nosaltres no rebem cap subvenció per part de l’administració per poder mantenir els nostres centres de culte, a diferència de l’església catòlica. D’ara endavant, tinc el somni d’impulsar un programa social a l’església per ajudar a les persones sense recursos.