«Hem fet respirar la individualitat»

L’amabilitat va definir el seu pas per l’alcaldia de Madrid, entre d’altres trets. No és habitual una politica amable.

Ja, però jo venia de la carrera judicial i, com la política, neix de la cosa pública i hi has de configurar una actitud quan hi ets. Sempre m’ha semblat essencial que l’autoritat sigui exemplar, que sigui un més. L’únic privilegi de l’autoritat ha de ser tenir la capacitat pedagògica de ser exemplar. Escoltar sempre m’ha semblat el més rellevant. Quan vam crear Jutges per la Democràcia vaig proposar d’eslògan «Per una justícia amable», perquè això ha de ser un element determinant en les relacions.

Amabilitat i poder semblen termes contradictoris.

Sí quan s’entén malament el poder, perquè aquest necessita l’amabilitat com a capacitat de percepció, de seducció. En tota la meva activitat com a magistrada vaig constatar que és important ser amable amb el ciutadà per garantir la comunicació. Quan vaig ser jutge de vigilància penitenciària i anava a la presó a fer inspecció demanava permís abans d’entrar a una cel·la. Tothom es quedava sorprès, perquè ningú no els ho havia demanat mai. I també demanava permís per asseure’m al llit a parlar-hi i els donava la mà. I es quedaven astorats, perquè els demostrava que l’autoritat estava a la seva disposició. Abans que presos, són ciutadans.I n’ha pogut fer pedagogia al llarg de la seva carrera?No gaire. M’hauria agradat fer-ho més. A la judicatura no en vaig tenir gaire oportunitats. Hauria volgut donar classes a l’escola judicial de manera sistemàtica, però mai no m’ho van posar fàcil, no hi havia interès que ho fes. Això sí, els jutges en pràctiques podien demanar el magistrat que volguessin per treballar-hi i vaig tenir alumnes boníssims. En la política em va tocar liderar un equip molt interessant, amb un plantejament ideològic molt doctrinal però amb poca experiència en la vida quotidiana i crec que no estaven molt preparats per entendre l’autoritat com a mi m’hauria agradat. Almenys això no era general. Anava tots els mesos a un dels districtes de Madrid i arribava i deia «he vingut a escoltar». Era fantàstic, hi havia trenta o quaranta veus debatent, suggerint i aquesta experiència, que per a mi era extraordinària, no sé si vaig aconseguir transmetre-la al meu equip.

Al seu equip no ho sé, però en el conjunt de la política, segur que no. No ho veu tot molt crispat?

Sí, i no entenc que els polítics no siguin conscients que val la pena fer aquesta inversió, perquè l’autoritat ha de ser enormement receptiva, pacient, amb unes oïdes enormes i ha d’estar sempre disposada a reflexionar i escoltar.

Què li suggereix l’auge de la ultradreta a Espanya?

És una conseqüència de la feina mal feta per la democràcia. Jo crec que la Transició va ser exemplar durant els anys 77, 78... però ja els anys 80 i 81 es va començar a anar endarrere, vam deixar d’innovar, ens vam tornar més rancis, més tradicionals en les relacions de l’essència de la democràcia. Hi ha hagut un procés de conservadurisme en la democràcia que l’ha fet molt rígida, poc atractiva, i en aquest marc l’extrema dreta es mou molt bé. Quan la democràcia és dèbil, quan no és de veritat un instrument d’igualtat es converteix en un caldo de cultiu per a l’extremisme. A mi m’agrada molt la història de les idees per intentar entendre quin ha estat el passat i la línia dramàtica del nostre país i he llegit tot el referent al sacerdot reaccionariSardà i Salvany, que afirmava que el liberalisme és pecat i que l’odi als liberals és una virtut . Això ja crispava la societat espanyola i era el 1880. Però ja en aquell moment, un republicà liberal amb vocació social, Gumersindo Azcárate, escrivia un llibre, «El règim parlamentari en la pràctica», on criticava la falta de coherència que estava generant la democràcia. Jo relaciono aquestes dues coses. Quan la democràcia no és coherent amb el que diu es permet que es desenvolupi l’extrema dreta.

Veu possible revertir la tendència, aconseguir la democràcia sigui més pròxima al ciutadà?

Sí. A diferència de fa cent, o cent cinquanta anys, ara tenim alguns avantatges. A començaments del segle XX, l’eclosió dels partits de classe va ser molt positiva, perquè va convertir en subjecte la classe obrera, que fins llavors no era ningú. Però en aquell moment el seguiment ideològic dels partits obrers del marxisme va qüestionar la democràcia, perquè no s’entenia com un fi en si mateix, sinó com un mitjà per a la dictadura obrera. El moviment liberal va fer aigües. Però ara hi ha un pòsit democràtic al nostre país, que veig sobretot en l’assumpció cada vegada més de les persones com a ciutadans i no com a súbdits. Els ciutadans saben el que volen i no es deixaran silenciar. A més, l’extrema dreta esta jugant amb uns models socials i morals que estan periclitats, que no poden conquerir grans sectors socials, perquè per molt que s’insisteixi sobre la família tradicional, per exemple, això ja és irreversible. Observo que els joves que són de Vox són desenfadats en la cosa sexual. Per això no crec que tingui futur, però es imprescindible que cuidem i modernitzem la nostra democràcia, que encara és del segle XIX.

Té fe en el progrés social.

Sens dubte, encara que hi hagi petits retrocessos hi ha grans avenços, com la lluita contra l’analfabetisme. Els anys seixanta no sabia llegir la major part de jornalers a Andalusia, i ja no et dic les dones. S’ha avançat molt.

No es pot pretendre res que no sigui optimisme en Manuela Carmena.

(Riu) Però és que en tinc molts motius, he vist el despertar de la individualitat dels ciutadans del nostre país. Quan jo era advocada laboralista els treballadors del camp, per exemple, no s’atrevien a reclamar res. Això ha canviat! En els judicis, l’acusat sempre pot dir alguna cosa en acabar; abans ningú deia res, ara sí. Hem fet respirar la individualitat.

A Catalunya li diran que la democràcia espanyola és perfectible, per dir-ho suau.

Es que s’ha de cuidar, perquè tal com està no ens val, és vella, avorrida, ridícula. Els polítics no paren de parlar. El parlament s’ha de reformar totalment. Preferiria petites sales amb elements gràfics constants per saber en temps real on són els problemes socials, d’habitatge, de distribució de la riquesa...