Amb els pinzells i les aquarel·les sempre a punt, durant el llarg any que va durar el tractament contra el tumor al pit que li van diagnosticar al començament del 2014, Carmina Duran Galiot (53 anys) va convertir l´estudi de la seva casa de Santpedor en un espai de reflexió i recolliment on, dibuixant i pintant, podia «alliberar-se» de l´angoixa que li provocava la malaltia. Fa mesos que l´ha superada, i ara, conscient de com la van ajudar aquells primers llapis de colors que li havia regalat el seu home i que un dia va retrobar de casualitat remenant per casa, s´ha decidit a fer un llibre amb una part d´aquella obra pictòrica. 'Pintar, camí de vida' recull 32 treballs, «els més íntims», del centenar llarg que va realitzar durant l´any que va estar malalta, i ahir es va presentar públicament a l´auditori Sant Francesc de Santpedor en el marc d´una taula rodona i de l´exposició de les mateixes pintures, que fins dissabte es podrà visitar a l´auditori, i diumenge, a la Capella de Sant Andreu.
Duran no s´esperava gens la malaltia. Poc després de saber la diagnosi va deixar la seva feina de mestra d´educació infantil a l´escola l´Olivar de Castellnou (en va ser una de les impulsores, ara fa onze anys) «perquè ser allà malalta, em feia una pena terrible». I les esperes a casa fins a conèixer si li farien ràdio, químio, i fins a l´operació, també es feien feixugues, fins al punt que, «com a gran lectora que sempre havia estat, devorava els llibres, i en canvi, no em concentrava per llegir».
Fins que un dia, «vagarejant per casa vaig descobrir uns retoladors i unes aquarel·les que el Jordi [el seu marit i pare dels seus dos fills] m´havia regalat feia més de deu anys per Reis». Sense que s´hagués dedicat mai a dibuixar ni a pintar, Duran va començar a fer traços amb aquells llapis sobre el paper, fins que un dia, «tot d´una em vaig adonar que aquells traços amunt i avall eren la meva vida, amb alts i baixos, i d´una manera molt conscient vaig agafar tots els llapis junts, i amb ràbia continguda, vaig pintar el meu tumoret». Va ser el primer dibuix d´una llarga col·lecció que li ha servit de teràpia. Cada cop que ho necessitava anava a l´estudi i s´expressava sobre el paper. «No havia pintat mai, però no em costava gens, perquè era un sentiment, una necessitat imperiosa d´explicar el que sentia sense pensar si allò era bonic o no».
Carmina Duran recorda haver pintat «en la ràbia, en el plor, en la por i en el sentiment». D´aquell primer dibuix explica com al cap de poca estona d´haver-lo pintat, «m´hi vaig tornar a posar conscient que havia de guanyar aquell tumor per poder tornar al meu món, i li vaig fer uns pètals per transformar-lo en una flor». Altres vegades, «li volia mal», i un dia ho va expressar passant una forquilla per sobre el tumor que havia pintat amb acrílica sobre el paper.
I és que la pintura «em permetia tenir un diàleg amb el tumor, protestava i m´hi enfadava perquè m´estava traient la vida». I ara, que ja ha passat tot «i que estic anímicament molt bé», Carmina Duran continua pintant i de moment no té cap intenció de deixar-ho de fer. «A mi m´ha curat la químio, però la pintura ha estat una medicina molt valuosa», assegura. Diu que durant l´any de viatge en què ha estat malalta «hi han estat els meus i la pintura, que sempre m´han acompanyat», i desitja que la contimnuïn acompanyant.
Carmina Duran explica la seva història emocionada i des del record, ara que ja fa un quant temps que ha tornat a la normalitat i a l´escola «amb les meves ´guineus´».
