Prémer el botó de gravar del mòbil, saltar per sobre de la font de Sant Domènec de Manresa i penjar el vídeo a TikTok. Aquest procés,a priori senzill, ha fet guanyar a David Escobar 25.000 seguidors en menys de dos dies. El jove de 19 anys i veí de Sant Salvador de Guardiola utilitza diàriament el seu perfil en aquesta xarxa social per compartir les acrobàcies més espectaculars de la disciplina que practica: el parkour. Saltar pels edificis de París (França) i Ferizaj (Kosovo) o bé fer mortals d’infart a Santorini (Grècia) són accions que el guardiolenc ha documentat amb l’objectiu de compartir amb el món el hobby que practica des de fa sis anys.
Vist per qui no el practica, el parkour sembla una disciplina perillosa. Vostè com el viu?
El parkour és un art, com qualsevol persona que pinta, és una extensió més del cos. Jo sempre dic que un cotxe no és perillós, sinó la persona que el condueix. Doncs el mateix penso del parkour: no és perillós, sinó la gent que el practica. Si ets una persona que et llances a tot, no tens una base d’entrenament i mai treballes per aconseguir estabilitat física, òbviament et fiques en perill. Mai es pot arriscar per arriscar.
Però hi ha qui ho fa…
Una cosa és fer parkour i l’altre voler cridar l’atenció. Es tracta d’una disciplina lliure, no hi ha un lloc específic on practicar-la, tot i que existeixen certs espais. Això et permet fer-ho a tot arreu i aquí és on es genera el dilema: una cosa és practicar parkour al carrer i l’altre voler cridar l’atenció fent accions, com saltar davant de trens, on es fica en perill vides d’altra gent innecessàriament.
Molts d’aquests salts vénen motivats per reptes que triomfen a les xarxes socials. Ara que té un perfil destacat, se sent obligat a fer cas a les peticions de la gent?
Sempre que estigui en les meves possibilitats, ho faré. Mai estic a l’ordre de ningú. Trobo que és una ximpleria arriscar-te a tu mateix per una xifra, pels seguidors… Al final pot costar molt més car pel fet de seguir una persona. Crec que si segueixes algú perquè és boig no ho hauries de continuar fent. Jo no exposo la meva vida per likes o seguidors, ho faig perquè m’agrada i forma part del que faig en el meu dia a dia.
Un entrenament diari arriscat.
Quan comences no mires terrats, no fas bogeries. Hi ha gent que porta 20 anys i no ha fet res boig.
Quan vaig començar a introduir les altures el primer que vaig fer va ser observar, plantejar-me si era capaç de fer-ho, practicar-ho mil vegades a terra i, quan estava segur que ho podrà fer, m’hi tirava.
En el transcurs d’aquest temps, quin ha estat el salt més perillós que ha fet?
El manpower a París: saltar d’un cinquè pis a un tercer. Hi vaig anar el 2018 amb en Biel Macià, amic i company d’entrenament. En aquell viatge nosaltres practicàvem i dormien als terrats comunitaris dels edificis. Tot i així vam viure algun moment de tensió. Un dia un grup de veïns ens van veure als terrats i van trucar a la policia. Per sort no va passar res, els terrats d’allà són coneguts per practicar-lo i París és la meca del parkour.
A Manresa no és tan reconegut. L’han sancionat alguna vegada per practicar aquesta disciplina en espais públics de la ciutat?
De tant en tant tenim alguna trobada amb la policia que ens adverteix que no podem saltar en certs llocs de Manresa. Però com que ens trobem que el parkour no està declarat com un esport i no està al 100% regularitzat no ens poden sancionar perquè no hi ha cap base legal que ho impedeixi. Òbviament és possible si trenqués material d’un espai públic. Però no és el cas i és de lògica: no saltaràs d’un lloc que saps que es trencarà. Al final trobo que és com un esport més, però com són salts impacta.
Impacta i a vegades genera comentaris negatius, sobretot a les xarxes.
Si, com a tot arreu. L’opinió i la realitat de cadascú és única i jo ho respecto. A través d’internet m’han arribat a dir que trenco coses, que prendre mal, que em mataré…
La possibilitat hi és.
Jo no faig aquests salts perquè no tinc por a morir, sinó perquè sóc conscient que moriré i vull fer el que m’agrada. Risc hi ha a tot. Qualsevol cosa et pot no fer arribar a una edat en concret. Així que jo prefereixo no arribar als 25 anys fent el que m’agrada que viure una vida malament sense fer el que m’apassiona.
On arriben els seus límits?
Els meus límits com els de tothom estan al cap. De vegades els situem en un nivell molt més inferior al que veritablement estan. Si alguna cosa t’ensenya el parkour és que els límits te’ls imposes a tu mateix i és possible superar-los amb entrenament. La base de la disciplina ser i durar: has de ser parkour i durar fent-lo.
El parkour podria ser una modalitat en els Jocs Olímpics de París el 2024. Li ha passat pel cap participar-hi?
Jo he provat de competir però intentar superar marques d’altres persones no és quelcom que m’agradi. Si fes un pas a la professionalització i em tragués la il·lusió, no ho seguiria fent.
